Opinió

 

<56/88>

Joan Mir

26.06.2006

L’autonomia llur

Simplificant molt, però sense trair la realitat, podríem afirmar que l’exigència inicial del president Matas d’equipar l’estatut balear al català ha quedat una mica rebaixada: euros sí, però català no. Si repassam semblances històriques, possiblement trobarem que aquest resultat és exactament el que correspon a les demandes d’una societat com la nostra. Fins fa poc, la presència de forasters era quasi anecdòtica, i gairebé la totalitat de la gent era mallorquina: aleshores, la pertinença a Espanya es traduïa, igual que en totes les fases inicials de l’ocupació, en un intent de depredació colonial per a enriquir la metròpoli, amb un simultani i profund menyspreu per la llengua i la cultura dels aborígens. La Mallorca del segle XX s’ha pogut equiparar en molts d’aspectes al Perú del segle XVI, per exemple.

Ara, en canvi, les reivindicacions autonòmiques del govern balear són semblants als intents d’emancipació de les societats criolles americanes: exigències econòmiques i fiscals a Castella i, de cara a la població indígena, persistència del genocidi cultural. Contràriament, les revoltes d’alliberament nacional protagonitzades pels indígenes solen posar l’accent en qüestions identitàries: els negres sud-africans s’aixecaren, ara fa trenta anys, contra un règim que els obligava a estudiar i utilitzar l’afrikaans, la llengua evolucionada dels primers colons neerlandesos. D’una altra banda, és segur que, si més no a curt termini, les colònies africanes espanyoles perderen els recursos econòmics que el paternalisme franquista hi destinava: que la independència, econòmicament, no els era rendible, vull dir. Igual ha passat a molts dels nous estats europeus, i aquest és l’argument esgrimit per les metròpoli contra els independentistes (però amaguen que no hi ha cap país que vulgui tornar enrere en la independència).Si a això, hi afegim que les independències criolles s’haurien conformat moltes vegades amb l’autonomia, essent així que les indigenistes no acceptaven sinó l’emancipació total, podem concloure que la lluita per l’autogovern que ha desembocat en la reforma de l’estatut balear té tot l’aspecte de trobar-se en mans dels criolls, que a Mallorca anomenam forasters, i no en mans dels indígenes, que aquí anomenam mallorquins.

Editorial