El nostre 'caloret' de cada dia

Entre la divertida allau de 'memes', vídeos i cançonetes, aquests dies hem pogut llegir molts arguments encertats que recorden l'arrel del problema del 'caloret': la situació sempre delicada que travessa el valencià. Tanmateix, el fet que m'ha sorprès més ha estat sentir a tota hora converses sobre el ridícul de la Rita. I no parle de grups de Whatsapp afins. Parle dels carrers. Baixes al forn i es parla del 'caloret'. Vas a la peixateria i es parla del 'caloret'. Passes pel quiosc i es parla del 'caloret'. És cert que quasi sempre les crítiques es fan en castellà —i ací tornem a l'arrel del problema— però almenys se'n fan. I, de vegades, la crítica va més enllà de la mofa. 

Els arguments que vaig sentir l'altre dia a la peixateria en són un exemple. Quan hi vaig entrar, la conversa de la clientela sobre el 'caloret' només tractava dels gintònics que suposadament havia ingerit l'alcaldessa. Parlaven en castellà, és clar. Em vaig empassar la timidesa i vaig introduir el problema de la llengua. Doncs no tan sols no em van rebatre, sinó que la clientela de la peixateria, un home amb granota de pintor i dues dones amb el monyo ben lacat, em donaren la raó. I, encara més, com per un encanteri, tres dels quatre es van passar al valencià per respondre'm. Que si era indignant que una dona que feia tants anys que era alcaldessa no sabera parlar la llengua dels valencians. Que si quan eren joves tothom parlava en valencià, però que havia fet molt de mal que no es poguera estudiar-lo a l'escola. La conversa es va tallar en sec quan va irrompre a la botiga el típic veí fanàtic del PP. Va començar a dir que si ja parlàvem de nou del 'caloret' i que si ho haguera dit Pedro Sánchez no li hauria fet cas ningú. La meua sorpresa va créixer encara quan l'home de la granota de pintor li va respondre. 'Ni Rita, ni Pedro. Un polític valencià ha de saber parlar valencià.' I rematà: 'Això a Catalunya no passaria.' Em vaig quedar parat. Encara més quan el fanàtic del PP li va amollar: 'És que Catalunya no és Espanya i açò sí.'

Aquesta anècdota quotidiana no demostra res, és clar. Però, si em permeteu d'apel·lar a la sociologia d'anar per casa, deixa entreveure que, efectivament, Rita va perdent la seua imatge d'invulnerabilitat en les converses del dia a dia. Tenint en compte que fa vint anys que aconsegueix grans majories absolutes, aquest revés ja és, si més no, remarcable. D'una altra banda, l'escena de la peixateria també exemplifica que molts valencianoparlants, acostumats a la diglòssia institucionalitzada, potser van reflexionant sobre el mals que afecten la nostra llengua. I, en fi, torna a evidenciar que els fanàtics del PP cada vegada tenen menys arguments. I que, en vista de la riuada d'imputacions, judicis i ridículs, només els queda la sortida de sempre: parapetar-se atacant els socialistes de Madrid, com feren amb Zapatero a les passades eleccions; i sobretot atacant els catalans, com han fet tota la vida. Encara que, avui, amb la imatge nefasta que ells mateixos donen de València, fins i tot comencen a perdre el conflicte que van crear, emparats en l'apropiació i reconstrucció dels símbols d'identitat i les festes populars que els oferí el franquisme. 

Perquè un altre factor ben important de la clavada de pota de Rita és que ho féu en un acte solemne de les falles. Una festa en què la dreta més rància comença a perdre les regnes del dirigisme imposat. Justament aquests dies ens ha sorprès que hagen hagut de ser les veus crítiques que hi ha a la Junta Central Fallera, òrgan creat l'any 1939, que hagen pres la iniciativa perquè es retire el bunyol de brillants a Francisco Franco. Tot i que, atenció: amb 40 abstencions i 10 vots en contra. Així i tot, és un altre símptoma que les coses comencen a canviar. Cal recordar que al País Valencià continuem rebent les conseqüències de l'operació franquista d'apropiació i reconstrucció a què ens referíem. Una operació destinada a augmentar el suport social del règim —en uns anys de profunda hostilitat popular— i que respongué a la voluntat de les elits franquistes provinents de l'antiga Dreta Regional Valenciana. És a dir, exponents de l'oligarquia conservadora autòctona que havia controlat políticament i econòmicament el País Valencià des de la Restauració. I que encara el controla ara. Ho expliquen llibres com ara 'Valencianistes de postguerra. Estratègies de supervivència i reconstrucció cultural' (Afers, 2010) de Faust Ripoll, o 'Falles i franquisme a València' (Afers, 1996) de Gil Manuel Hernàndez. Tots dos ben interessants per a entendre la magnitud de la derrota i les calculades estratègies destinades a xuclar i assimilar allò que quedava d'aborigen. També per a entendre el mèrit d'haver sobreviscut i vençut els propis complexos i prejudicis, que n'hem tinguts i massa. I ací, un altre apunt per a l'optimisme. Perquè any rere any creixen i proliferen les iniciatives que des de fa temps pretenen recuperar els orígens crítics i participatius, deslliurar-nos de les herències servils i casposes i omplir de vida un altre model de ciutat i de festes que ja crema sota el nostre 'caloret' de cada dia.

xavisarria@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Rita va perdent la seua imatge d'invulnerabilitat en les converses del dia a dia.