Opinió
-
Plovia a Cassana
Josep Albinyana
13.01.2010
-
A què juguem?
Marta Rojals
24.12.2009
-
El complot 2.0
Oriol Lladó
23.12.2009
-
Copenhaguen: cinc conclusions
Xavi Sarrià
22.12.2009
-
Conte de Nadal
Andreu Barnils
21.12.2009
-
Flor d’hivern
Marta Rojals
18.12.2009
-
Entre les notes i el públic
Josep Albinyana
17.12.2009
-
Aleteig d’àliga
Joan Roma
16.12.2009
-
Cinc homes bons
David Fernàndez
15.12.2009
-
Una invitació a l'esperança
Albert Dasí
14.12.2009
-
'Nice shot'
Roger Cassany
11.12.2009
-
Vota No
Marta Rojals
10.12.2009
-
Aminatou Haidar
Xavi Sarrià
09.12.2009
Andreu Barnils
18.01.2010
Balagan
Israel és viure a Cuba sense mulates. Gens de gràcia. Israel és viure al Pròxim Orient sense la dansa del ventre ni les mil i una nit. Quin drama. A Israel tot allò que hi veus és cervell i ulleres de pasta: els homes són calbs i les dones fan por i, als ulls, hi tenen ninetes d'acer. Són dones que han anat a la guerra. Israel és calor irrespirable i soroll de camions. A Israel, t'hi trobes blancs, tots els marrons, i calor enganxifosa. Allí, amics, només la nit és plàcida. Dolça és la nit. Tota la resta es complica.
A Israel la primera paraula que s'aprèn és 'balagan'. Així que poden te l'expliquen. 'Balagan' és pagar el lloguer del pis al propietari, com toca, però la factura de la llum al llogater anterior i, l'aigua, l'agafes de la veïna, 'i ja us entendreu'; 'balagan' és, com dir-ho?, perdre les maletes en un aeroport o equivocar-se de línia de metro en un país estranger; 'balagan', en fi, vol dir merder, embolic, caos i, a alguns israelians, si els demanes que defineixin el seu país amb una sola paraula, la que trien és aquesta: 'balagan'. 'Balagan' arreu i pertot.
Israel sencer es pot mirar a través del filtre 'balagan': 'balagan' és el conflicte amb els àrabs, 'balagan' són els polítics encarregats de resoldre'l, 'balagan' serà la solució. 'Balagan' també és el dia a dia: les obres a la ciutat de Tel Aviv són 'balagan' en estat pur (riu-te'n tu dels veïns àrabs). Els taxistes, exaltats, hi participen entusiastes, i fan pujar, alhora, clients amb destinacions diferents. Purs balaganistes, partidaris de l'embús. 'Balagan' aquí, 'balagan' per sempre.
I bé, tipa del 'balagan', hi ha gent que se'n va d'aquell país. No es diu, però passa. A Barcelona una nit vaig conèixer una dona jove que a l'exèrcit israelià, obligatori també per a elles, conduïa tancs: em va esbroncar tot just saber que visitaria el seu país. 'Allò que hauríem de fer tots és anar-nos-en. Quina vergonya.' Una mica més i m'escup. Duia la ràbia a dins i, als ulls, ninetes d'acer.
Aquest, sí, que és un dels secrets més ben guardats del món: saber el nombre exacte d'israelians que deixen el país per sempre més, tips del 'balagan' i de la mala lluna. Durant anys aquest anar-se'n de casa, la 'yerida', s'ha amagat i no se'n donaven xifres. Fa poc, alguns ministeris n'han publicat xifres contradictòries que no fan sinó marejar, perquè Israel també viu molt de la imatge de país receptor. En teoria, no te'n vas d'Israel, hi vas. Els jueus, del món, fan l''aliyah', el procés que han de seguir els expatriats per a entrar al país i convertir-se en israelians. Que passi el fenomen contrari, la ''yerida'', s'amaga tant com es pot. Però hi ha cops que això resulta impossible.
Aquesta setmana ha saltat la notícia: la 'top model' Bar Refaeli, la xicota de Leonardo di Caprio, ha anunciat que volia pagar els impostos fora del país. Ja abans havia anunciat que residiria a Los Angeles. No ve de nou: fa anys que es va saber que, trempada ella, va evitar el servei militar fent trampa.
La ''yerida'' de Bar Refali, rica de vint-i-pocs anys, 'top model' i xicota de Leonardo di Caprio, és difícil d'amagar. Aquests darrers dies s'ha vist com el seu cas es revifava: els militars l'acusen i pressionen perquè la jutgin i demanen el boicot als productes que anuncia.
Israel, terra promesa. Per mi, Israel és sortir a la terrassa de casa, mirar la Mediterrània i saber que, allà, al fons de l'horitzó, hi són ells. M'agrada que hi siguin. M'agrada molt. A voltes, alço la mà i crec saludar els amics jueus que hi vaig deixar. Sobretot un. Aleshores, per mi solet, sense dir-ho a ningú, els envejo l'acer a la nineta dels ulls de les dones madures.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015