Opinió

 

<55/88>

Andreu Barnils

18.01.2010

Balagan

Israel és viure a Cuba sense mulates. Gens de gràcia. Israel és viure al Pròxim Orient sense la dansa del ventre ni les mil i una nit. Quin drama. A Israel tot allò que hi veus és cervell i ulleres de pasta: els homes són calbs i les dones fan por i, als ulls, hi tenen ninetes d'acer. Són dones que han anat a la guerra. Israel és calor irrespirable i soroll de camions. A Israel, t'hi trobes blancs, tots els marrons, i calor enganxifosa. Allí, amics, només la nit és plàcida. Dolça és la nit. Tota la resta es complica.

A Israel la primera paraula que s'aprèn és 'balagan'. Així que poden te l'expliquen. 'Balagan' és pagar el lloguer del pis al propietari, com toca, però la factura de la llum al llogater anterior i, l'aigua, l'agafes de la veïna, 'i ja us entendreu'; 'balagan' és, com dir-ho?, perdre les maletes en un aeroport o equivocar-se de línia de metro en un país estranger; 'balagan', en fi, vol dir merder, embolic, caos i, a alguns israelians, si els demanes que defineixin el seu país amb una sola paraula, la que trien és aquesta: 'balagan'. 'Balagan' arreu i pertot.

Israel sencer es pot mirar a través del filtre 'balagan': 'balagan' és el conflicte amb els àrabs, 'balagan' són els polítics encarregats de resoldre'l, 'balagan' serà la solució. 'Balagan' també és el dia a dia: les obres a la ciutat de Tel Aviv són 'balagan' en estat pur (riu-te'n tu dels veïns àrabs). Els taxistes, exaltats, hi participen entusiastes, i fan pujar, alhora, clients amb destinacions diferents. Purs balaganistes, partidaris de l'embús. 'Balagan' aquí, 'balagan' per sempre.

I bé, tipa del 'balagan', hi ha gent que se'n va d'aquell país. No es diu, però passa. A Barcelona una nit vaig conèixer una dona jove que a l'exèrcit israelià, obligatori també per a elles, conduïa tancs: em va esbroncar tot just saber que visitaria el seu país. 'Allò que hauríem de fer tots és anar-nos-en. Quina vergonya.' Una mica més i m'escup. Duia la ràbia a dins i, als ulls, ninetes d'acer.

Aquest, sí, que és un dels secrets més ben guardats del món: saber el nombre exacte d'israelians que deixen el país per sempre més, tips del 'balagan' i de la mala lluna. Durant anys aquest anar-se'n de casa, la 'yerida', s'ha amagat i no se'n donaven xifres. Fa poc, alguns ministeris n'han publicat xifres contradictòries que no fan sinó marejar, perquè Israel també viu molt de la imatge de país receptor. En teoria, no te'n vas d'Israel, hi vas. Els jueus, del món, fan l''aliyah', el procés que han de seguir els expatriats per a entrar al país i convertir-se en israelians. Que passi el fenomen contrari, la ''yerida'', s'amaga tant com es pot. Però hi ha cops que això resulta impossible.

Aquesta setmana ha saltat la notícia: la 'top model' Bar Refaeli, la xicota de Leonardo di Caprio, ha anunciat que volia pagar els impostos fora del país. Ja abans havia anunciat que residiria a Los Angeles. No ve de nou: fa anys que es va saber que, trempada ella, va evitar el servei militar fent trampa.

La ''yerida'' de Bar Refali, rica de vint-i-pocs anys, 'top model' i xicota de Leonardo di Caprio, és difícil d'amagar. Aquests darrers dies s'ha vist com el seu cas es revifava: els militars l'acusen i pressionen perquè la jutgin i demanen el boicot als productes que anuncia.

Israel, terra promesa. Per mi, Israel és sortir a la terrassa de casa, mirar la Mediterrània i saber que, allà, al fons de l'horitzó, hi són ells. M'agrada que hi siguin. M'agrada molt. A voltes, alço la mà i crec saludar els amics jueus que hi vaig deixar. Sobretot un. Aleshores, per mi solet, sense dir-ho a ningú, els envejo l'acer a la nineta dels ulls de les dones madures.

Editorial