La memòria, fonament de la democràcia

Trenta anys després de la mort de Franco la incapacitat de l’estat espanyol i dels seus gestors polítics d'abordar la memòria històrica diu ben poc de la salut democràtica del país. És patètic l’espectacle que ofereixen les antigues forces antifranquistes i les seves divergències sobre el trist i covard projecte de llei que, de moment, tenim. És preocupant el franquisme ultramontà del PP. És insultant l’ambigüitat del PP de Catalunya. És vomitiva la prepotència 'neocon' de tants columnistes i opinadors públics catalans que, des de fa anys, estan enrocats en el discurs d’elogi a la transició (la voluntat de l’amo) i ja ni tan sols dissimulen el fàstic visceral, l’odi, que senten pels qui lluiten per restablir l’honor dels vençuts i de les víctimes i, de retruc, el de les paraules història, memòria i justícia.

Dignificar aquests tres conceptes és bàsic per a afermar uns fonaments democràtics encara no prou sòlids. No fer-ho és trair aquells qui van sobreviure per salvar-nos els mots. Quant de franquisme (real i sociològic), tants anys després de Franco! La foto s'ha envellit, és borrosa, groguenca, però encara s’hi reconeixen el panorama i les figures. Si acluques els ulls, sents el bategar de la bèstia. Les forces polítiques antifranquistes, després de pactar el silenci i l’oblit contra la història, juguen a pòquer als parlaments, a les TV, als debats públics, i la memòria els fa de comodí per a mantenir-se en el poder, refermar-se en l’oposició, o aconseguir, en canvi, que l’enemic calli quan fan bluf. Ignoren que la memòria és l’as. No els interessa. Els ho van fer jurar? Temen d'anar a l’atur?

No obstant això, resta la societat civil, el poble. L’esforç i la feina de molta gent fa possible que el debat social de la memòria no esdevingui putrefacte, sinó, ben altrament, que serveixi per continuar avançant, aprofundint. Dimarts es va celebrar un acte interessantíssim ('L’emergència de la memòria: història i política') a l’Institut Francès de Barcelona, organitzat pel KRTU, amb la col·laboració de la Comissió de la Dignitat i del Memorial Democràtic. El convidat d’honor era el professor de ciències polítiques, Enzo Traverso, autor de 'Els usos del passat. Història, memòria, política' (Publicacions de la Universitat de València, 2006). Va ser bo de constatar que no som sols, que el tema és molt espinós i, alhora, imprescindible i modern. L’assagista ens va il·lustrar sobre la importància cabdal que té la qüestió a tot Europa, un concepte emergent, de fa dues dècades, complexíssim i controvertit, però fonamental en la construcció del present democràtic dels països, acabat un segle XX de violència brutal.

La memòria és fonamental en la construcció del present i de la identitat, però el procés és complex i ple de perills: la judicialització del passat, l’establiment, de bell nou, d’històries oficials interessades, l’eclipsi del vençut en la magnificació de la víctima, el problema enorme de la relació entre història, justícia i política, l’abús apologètic que en pot fer el poder o, a l’altre extrem, l’absurd de voler convertir els estats en hipòcrites i neutres guardians de la simetria entre memòries... En el debat posterior, Josep Cruanyes, J. M. Solé i Sabaté, Montserrat Iniesta, Carlos Jiménez Villarejo, Francesc Abad i J. M.Lluró van exposar un seguit de qüestions i d'elements de reflexió que fóra bo que centressin el debat intel·lectual de la memòria al nostre país per avançar (una acció que cal seguir al marge, o en paral·lel, de les disquisicions de vol gal·linaci dels nostres representants polítics). Apunto algunes de les idees que es van dir. Tot és per fer. Aquí encara som a la fase de conèixer els fets. Encara hi ha molta restricció d’accés a arxius. Enlloc d’Europa no hi ha hagut una explicació més falsa, parcial i sectària de la pròpia història. De tots els vençuts del segle XX, els republicans espanyols han estat els més abandonats internacionalment. Els jueus que van sobreviure als camps nazis, algun país els esperava per acollir-los. Els republicans, ningú no els volia. Vivim un retard de trenta anys. Si a la fi de la dictadura ningú volia estudiar la guerra del 36-39, a la universitat li deien que no interessava, discurs perllongat durant la transició, quan va haver-hi una voluntat clara de desmemòria dels polítics i dels mitjans de comunicació. Inclosos els actuals columnistes 'neocons' que hi bramen contra, em permeto d’afegir. A la gran mentida històrica franquista, cal sumar-hi la por i la humiliació soferta pels vençuts, una paràlisi de memòria, d’autosilenci, deguda al terror. Franco volia eliminar per sempre més els rojos, exterminar-los, sense 'abrazos de Vergara'. La memòria recurrent de l’holocaust, a l’estat espanyol i a Catalunya, podria servir de màscara per ocultar la repressió de Franco. Hi ha el perill de crear una memòria virtual, de fossilitzar el procés, de domesticar el patrimoni memorialístic. Cal una memòria plural, múltiple, democràtica, mai dirigida pels polítics... Ni pels historiadors, em permeto d’afegir.

En resum, va ser un acte de gran nivell, profund i sincer, que espero que serveixi de base per a futures programacions. La reflexió ens enriquirà a tots, incloent-hi els polítics, que són els qui ens ho han de gestionar. Al final, Enzo Traverso, que creu que l’actual llei de la memòria s’hauria d’haver aprovat durant la transició com un acte de justícia necessari, va dir: 'Si aquesta llei de la memòria en projecte serveix per inscriure l’antifranquisme al codi genètic de la democràcia, és una bona llei.' Tant de bo! De moment, l’única cosa que sóc capaç de veure és que el franquisme és inscrit al codi genètic de molts antifranquistes. I de la idea de democràcia que tenen i que ens veiem condemnats a suportar.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet