El circ de la política

Sovint es diu que la política és com un circ. Incomprensiblement, es diu d'una manera pejorativa. Aquests dies hi ha a Barcelona el Cirque du Soleil, un circ nascut l'any 1984 a Quebec, creat per dos artistes que actuaven al carrer. Avui és un petit imperi que factura milions de dòlars i té desenes d'espectacles funcionant en paral·lel pertot arreu del món. Ja li agradaria, a la política catalana, d'assemblar-se al Cirque du Soleil!

A Barcelona s'havien venut 135.000 entrades anticipades per a veure 'Alegria', abans que la companyia posés els peus a la ciutat. No està del tot malament, aquest poder de convocatòria: és com tenir gairebé tots els vots garantits abans de començar la campanya electoral. I quina campanya! El màrqueting del Cirque du Soleil és imponent. A cop de patrocinador, per exemple, s'emporten els periodistes catalans amb avió a Londres perquè vegin l'espectacle que al cap d'uns quants dies aterrarà al seu país. Que jo sàpiga, els periodistes que segueixen les campanyes electorals van amb minibús i malmengen entrepans.

Després, és clar, tenim l'espectacle, l'equivalent al programa de govern. A diferència de si en llegeixes un, d'aquests, el primer cop que veus un espectacle del Cirque du Soleil, l'enamorament és gairebé inevitable. Perfecció tècnica, música agradable a l'orella, ritme trepidant i bellesa plàstica van de bracet. Són espectacles ideats, estudiats i minutats per a impactar el públic, per a no deixar-lo respirar, per a meravellar-lo i deixar-lo bocabadat. La majoria de polítics també ho intenten i fracassen estrepitosament. 'El descrèdit de la política': un lema que tant pot servir per a un debat al programa d'Antoni Bassas com per a una taula rodona de qualsevol ateneu amb aspiracions d'explicar la realitat dels nostres dies.

Què ens captiva dels artistes de circ? Que són éssers extraordinaris, fora d'ordinari, que desafien la llei de la gravetat o els límits més elementals de l'elasticitat del cos humà. Els admirem i els aplaudim perquè són capaços de fer coses que nosaltres no sabem ni somniar i, a més, ens transmeten màgia i il·lusió. Bé: a Ítaca fóra bonic que tots seguíssim aquest patró, però al nostre modest país podríem començar per algunes professions emblemàtiques i d'importància estratègica, com mestres, metges i polítics. Tots desitgem per a la nostra quitxalla uns mestres dignes d'aquest nom i tots deambulem per CAPS i hospitals a la recerca d'un metge que ens atengui com a persones i no com un número més de la llista d'espera.

Dels polítics, que han de fabricar les lleis que regiran la nostra vida i que ens han d'ajudar a construir un model de societat, no en podríem esperar també certes aptituds i habilitats que ens enlluernessin? Començant per les bàsiques, com l'oratòria, coneixements d'idiomes i bagatge intel·lectual, fins a les avançades, com el carisma, la capacitat d'anàlisi, el poder de seducció i el lideratge popular. La realitat, emperò, és tota una altra: els polítics carismàtics es (i els) jubilen, i el seu lloc, l'ocupen polítics de gestió pura i dura, polítics professionals, que han repartit la vida entre el lent ascens en càrrecs de l'administració i el control ferri de la maquinària del partit, i que no saben fer res més que això. Són polítics incapaços d'aixecar gens d'entusiasme més enllà dels qui ascendeixen darrere seu, no cal dir-ho.

Potser els qui es refereixen a la política com un circ pensen tan sols en els pallassos. Immens error. Charlie Chaplin, Charlie Rivel, Buster Keaton, Laurel i Hardy, els germans Marx, Grock, The Fratellinis, Oleg Popov, Jango Edwards, Tortell Poltrona i Monti han fet que aquest món sigui un lloc més agradable de viure-hi, i això no hi ha pas gaires polítics que puguin dir-ho.

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet