Raimon és sempre Raimon

Fa uns quants dies, Raimon va cantar al Palau de la Música Catalana. Un altre Palau al seu currículum. Un altre Palau amb les entrades exhaurides. Un altre Palau amb el públic feliç i content de retrobar-se amb les cançons de Raimon. Els aplaudiments són càlids, dels que transmeten alguna cosa més que simple apreciació. El públic estima les cançons, però estima també el cantant. Aquesta volta, Raimon rememorava els dos recitals que havia fet a l'Olympia de París el 1966 i el 2006, amb quaranta anys de diferència.

Raimon podria vendre certificats de garantia en lloc d'entrades. Qui compra una entrada per poder-lo escoltar sap que no en sortirà decebut. I sap també què i qui hi trobarà. Sap que hi trobarà el Raimon de sempre: auster, sobri, enèrgic, elegant, seriós. Sap que, si sona aquesta preciosa cançó d'amor madur que és 'Com un puny', Raimon l'acabarà alçant el puny dret mentre n'entona l'últim vers. Sap que el grau màxim de 'frivolitat' que contemplarà a l'escenari seran les passes de ball que es marca el cantant al final de 'Soliloqui solipsista'. Que sigui Espriu qui posa lletra a aquestes passes dóna la justa mesura dels excessos de Raimon. El seu públic sap que tot ha estat pensat i assajat, i que cada nota serà al seu lloc. Raimon és un perfeccionista, com ho demostra l'afecció a revisar la seva obra. Els seguidors fidels saben també que els músics que l'acompanyaran seran tots homes i que la camisa de Raimon serà llisa. Si aposten per una camisa vermella o negra, generalment guanyaran. L'altre dia, no. L'altre dia era blava.

Vol dir això que Raimon és previsible? Sí i no. Dels setze jutges que van començar l'aventura de la Nova Cançó, són tres els qui han fet la carrera judicial més llarga i reeixida, si més no en català: Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Raimon. Els maridatges musicals de Maria del Mar Bonet són coneguts: tan aviat col·labora amb un conjunt tunisià, com fa una gira amb el brasiler Milton Nascimento, com canta cançons de Theodorakis. Lluís Llach és una altra font inesgotable d'agradables sorpreses, amb espectacles globals, com 'Un pont de mar blava' o 'Germanies', col·laboracions amb artistes teòricament distants com Josep Carreras, o muntatges interessants, com el que aquests dies es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya, en què posa música a números de circ. El xou més gran que hagi muntat mai Raimon, i potser l'únic, va ser el concert multitudinari al Palau Sant Jordi de l'any 1993 per a celebrar el trentè aniversari de la publicació de 'Al vent'.

En aquest sentit, Raimon és més previsible. Cap problema. Ser previsible pot ser una virtut, com ser conservador, quan les coses a conservar valen la pena. Sense anar més lluny, molts haurien desitjat que el darrer president de la Generalitat fos una mica més previsible, sobretot alguns dels seus companys de partit. Raimon tampoc no es prodiga gaire en recitals reivindicatius ni suports a causes nobles. Ho va fer fa anys, en favor del PSUC o de l'Assemblea de Catalunya. Més recentment, recordo la seva actuació en un acte en favor del retorn dels papers segrestats a Salamanca. També recordo, amb vergonya per altri, la sonora xiulada a Las Ventas de Madrid, quan Raimon va participar en un acte d'homenatge a Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA. Ja se sap, a alguns la noblesa els cau molt lluny.

Què ho fa, doncs, que Raimon sigui indiscutiblement un dels grans de la música catalana? Sens dubte, i per començar, la seva veu, que és esplèndida. Després, ara que la memòria històrica està en voga, amb un projecte de llei que, com diu ell mateix, 'amaga la realitat', Raimon és un dels altaveus de la nostra memòria històrica. A banda ser l'autor d'autèntics himnes com 'Al vent', 'Diguem no' o 'Jo vinc d'un silenci', i d'eslògans col·lectius com 'qui perd els orígens perd identitat', per als qui vam néixer a cavall de la dècada dels 60 i la dels 70, Raimon és una baula que ens permet de connectar amb les vivències de la generació anterior. Amb Raimon aprenem sobre un temps i un país, sabem d'ascensors que pugen durant la nit, imaginem els colors del País Basc, sofrim la censura, descobrim Víctor Jara i, per tant, Allende, i confirmem que l'any 40 vam perdre tots. També és fonamental la tasca de Raimon per a acostar els grans poetes del país a molta gent que, d'una altra manera, segurament que no hi hauria accedit. D'Ausiàs March a Salvador Espriu, passant per Joan Timoneda, Roís de Corella i Jordi de Sant Jordi, la llista és llarga i aplega algunes de les cançons més belles de Raimon. Acabo aquesta llista que podria ser inacabable amb una altra evidència: la qualitat dels textos propis. Raimon té ànima de poeta i al recital de fa uns quants dies va estrenar una cançó que ho torna a confirmar: es titula 'Mentre s'acosta la nit' i és una emotiva descripció del pas del temps. Un temps que, per molt que passi, no fa que Raimon deixi de ser Raimon.

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet