Un país per feminitzar

Se n'han fet articles, 'memes' i vés a saber quants 'tweets': les victòries més sonades de les eleccions del 24 de maig han estat protagonitzades per dones. Ada Colau a la batllia de Barcelona i Mónica Oltra al govern valencià (encara hem de veure en condició de què, però per descomptat que amb una presència preeminent i molta influència). I diràs, ni que fos la primera dona batllessa o la primera presidenta (o el que acabi essent). No, hem tingut una dona governant València durant dècades, i hi ha hagut dones a presidències de governs de l'estat espanyol. Però eren dones que han fet política de manera 'masculina', com s'havia anat fent. Ara ens trobem que dues de les revolucions que viuen els Països Catalans són encapçalades per dones --i fins fa quatre dies, encara en teníem alguna més, amb Carme Forcadell al capdavant de l'ANC. Amb una manera diferent de fer política.

En parlava David Fernàndez en una entrevista que li vam fer l'octubre passat: la feminització de la política és un dels nous paràmetres imprescindibles del segle XXI, entesa com la capacitat de dialogar, d'escoltar, consensuar, dissentir, acordar. 'Passar d'una política jeràrquica, autoritària i impositiva a l'horitzontalitat que ha defensat sempre el feminisme, que tots som iguals.' Colau i Oltra representen uns nous valors i aquesta nova manera d'entendre i fer política, al capdavant de dos projectes que han seduït milers de persones. Revolució també és nom de dona. Amb tot, el canvi i el nou país no és només cosa de dones. La feminització de la política, tampoc. De fet, en Fernàndez parlava d'ell i en Mas quan reflexionava sobre això. I per aquí s'ha d'agafar el revolt, perquè tant homes com dones formin part de la feminització que ha de permetre aquest respecte i aquesta capacitat d'escoltar-se en política.

I qui parla de política parla de societat, perquè tot acaba essent indestriable, i cada vegada més. És un altre d'aquests nous paràmetres. Una societat més polititzada, que vol dir més implicada, partícip i fiscalitzadora dels governs. Una societat que encara és a anys llum de feminitzar-se. I per mi, com vaig deixar escrit el vuit de març, el país que comencem a construir serà feminista o no serà. Que no vol dir que hàgim d'odiar els homes, com sembla que alguns es pensen que significa feminisme, sinó que hem de maldar per aconseguir la igualtat en tots els aspectes de la vida política, social i econòmica. I senyors, el més calent és a l'aigüera. No calen reguitzells de xifres de diferències salarials, llocs de poder a les empreses, ni exemples quotidians amb paraules estranyes com 'cosificació', 'micromasclismes' o 'invisibilització'. Als fets explicats em remeto. Però, ja que hi som, sí que voldria aturar-me en un dels últims exemples d'aquesta societat patriarcal (ui, una altra paraula lletja) que hauríem de deixar enrere:

Fa un mes va ser Libération: una portada impactant que presentava la denúncia de quaranta dones periodistes per l'assetjament i el tracte sexista i denigrant que han d'aguantar dels polítics. Ara fa uns quants dies, el digital espanyol Pickara Magazine publicava un altre article que recollia el testimoni d'un altre grapat de dones periodistes sobre assetjament i comportaments masclistes per part de companys de redacció i de fonts d'informació masculines. Repugnant i amb tanta impotència que moltes denuncien sota l'anonimat. Sí, almenys han començat a denunciar, pot ser un primer pas perquè alguns s'ho pensin dues vegades. La col·lega Eli Borreda diu que ha començat a recollir casos similars, de manera que ja ho sabeu. Jo no vull viure en un país així. I això, també i per variar, no pot ser només cosa de dones. Les dones encapçalant canvis, revolucions i petits passos són imprescindibles, i entre totes anirem aconseguint aquesta feminització de la societat de què parlàvem, però sense els homes això no serà viable. I necessitem homes feminitzats, que deixin de comportar-se com cromanyons amb les seves companyes de feina, que si tenen un càrrec ni els passi pel cap d'insinuar-se ni d'intimidar, que quan un altre company de feina deixi anar el comentari graciós i sexista del dia s'atreveixin a parar-li els peus i fer-lo tornar vermell. Tergiversant la tesi d'Eudald Carbonell sobre l'evolució i el comunisme, jo dic que fins que no construïm una societat feminista no haurem acabat d'evolucionar com a espècie humana.

bel.zaballa@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

De dones que encapçalen revolucions a casa nostra i la necessitat d'homes feministes.