Postal de Prada

Estimat P.

Aquest any he tornat a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. Recordo perfectament que l'any 1994 em vas regalar l'oportunitat d'anar-hi com a enviat especial del diari Avui. Acabat d'aterrar com a becari a la secció de Cultura i Espectacles, no podia entendre que els redactors de plantilla estiguessin tan contents de no haver-hi d'anar ells. Jo era jove, més que ara vull dir, i un encàrrec com aquell era l'inici d'un somni, el de la carrera periodística, quan encara em semblava que el periodisme era un mitjà i no simplement un medi. Sé que tu enguany també hi has pujat, amb la Patrícia Gabancho; em sap greu no haver coincidit.

Han passat els anys, però moltes coses no han canviat. El cap de premsa, per exemple, continua essent el mateix: Josep M. Montaner, amable i eficaç com antany. Si fa dues dècades em va donar un cop de mà sempre que va caldre, aquest any va venir a fer una fotografia de la taula rodona en què participava i a ensenyar-me després què havia escrit per al Diari de Prada: 'Fuster va ser present, sobretot, en la ponència del darrer a intervenir-hi, Martí Estruch, que a través de deu aforismes de l'autor de Sueca va explicar la importància de Fuster, la vigència de "Nosaltres, els valencians" i la relació entre Fuster i la ciutat de Barcelona.'

Sí, dissabte vam parlar de Joan Fuster i del País Valencià a l'amfiteatre de la UCE, convocats i moderats pel president, Jordi Sales. L'historiador alacantí David Garrido ens va contagiar el seu optimisme i el jove representant d'Escola Valenciana, Adrià Martí, era la personificació idònia de la nova generació de valencians desacomplexats i del tot desvetllats de la 'perpètua somnolència digestiva' en què estaven instal·lats fa temps, per dir-ho amb terminologia de Fuster. Jo vaig proposar un breu itinerari a partir de deu aforismes fusterians, mirant de tenir molt present el primer: 'No facis de la teva ignorància un argument.' La conversa va continuar al jardí de la versió nord-catalana dels 'paladars' cubans, un restaurant extraordinari, però no obert al públic, i va derivar cap als problemes copulatoris de determinats reis catalans, entre més temes.

La gràcia de Prada és aquesta: tan aviat et pots trobar enmig d'una conversa sobre sexe reial, com escoltant una lliçó sobre la viabilitat econòmica dels Països Catalans, com sentir la vice-presidenta Joana Ortega parlant de patriotisme i donar la raó a Joan Sales quan diu que la guerra civil caldria anomenar-la 'guerra nacional', com homenatjant en Josep de Calassanç, Cala, històric independentista, fundador de Terra Lliure i refugiat a la Catalunya Nord des de principi dels setanta, on es va morir l'any passat. La seva filla Joana, per cert, és des de fa uns quants mesos la propietària de la Llibreria Catalana de Perpinyà i somrient responsable de la paradeta de llibres que hi ha sota el tendal de la UCE.

N'hi va comprar alguns Josep Guia, guia teòric i espiritual d'unes quantes generacions d'independentistes, entre els quals em compto. També hi havia l'altre "pope" separatista dels anys vuitanta, l'admirat Carles Castellanos. Durament enfrontats en el passat, es passejaven relaxadament per les instal·lacions del Liceu Renouvier. També vaig tenir el gust de saludar, en segona temptativa, Oriol Junqueras, menys relaxat que no els altres dos i preocupat pel país i pel partit, que havia vingut a recordar Heribert Barrera i la generació dels exiliats, juntament amb un reaparegut Macià Alavedra.

Prada continua essent un espai de diàleg i de llibertat, on els Països Catalans es viuen amb normalitat i no com una entelèquia artificial o com el simple automatisme referencial dels quatre punts cardinals. Un espai on conviuen el matrimoni que es va conèixer en una de les primeres tongades i la seva filla amb parella, que al seu torn segur que algun dia hi duran també la descendència, les noves fornades de Maulets i els ‘motards’ independentistes, dolces noies endiumenjades i una estudiant hongaresa que parla un català gairebé igual de dolç, valencians sorneguers, illencs somniadors i catalans del nord contents de no sentir-se tan sols durant uns quants dies. Prada són les classes i les tertúlies, l'ambient distès i informal que fa que ningú no es queixi gaire si falla internet o salten els ploms contínuament a l'amfiteatre, un menjador molt millorat i vetllades com la de dissabte a Vallestavi, amb sopar popular a la fresca i ball perfectament conduït per Ramon Gual júnior. Com que, d'espais com aquest, no n'anem sobrats, més aviat al contrari, llarga vida a la UCE i a Prada!

Una abraçada.

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet