Ai, Jennifer

Benvolgut senyor President:

Com que aquests dies us he vist força il·lusionat amb el ‘hit’ dels Catarres, em permeto l’atreviment d’adreçar-vos unes paraules amb la intenció d’evitar futures decepcions. Més que res perquè, si teníeu intenció d’enviar cap nét seu en missió patriòtica al ‘Pont Aeri’ per amistançar-lo amb una Jennifer, una Juani o una Yessi, sigueu a temps de reconsiderar-ho. No fos cas que el tret us sortís per la culata i el nano se us presentés al dinar de Nadal mudat amb el xandall de la ‘selección’ i penjant-li del coll tot l’or de la parentela.

Faig aquest preàmbul perquè sé que creieu en el matrimoni per a tota la vida. Que no hi ha d’haver amors prohibits, com vàreu dir, referint-vos als nostres Romeu i Julieta poligoners. Tot això és molt bonic a les telenovel·les, però a la vida real, i després de la quantitat de mans i mànigues que heu arribat a fer per salvar matrimonis que no rutllen, a aquesta humil articulista, li resulta sorprenent que encara tingueu fe a afinar notes tan discordants.

És trist de dir, però el matrimoni del Catarra i la ‘choni’ de Castefa, ara com ara, no té futur. Pot ser que els inicis siguin dolços, com els de totes les parelles, quan l’amor és realment cec i et sembla que els detallets que no t’acaben de fer el pes, com que et canviï de canal per veure la Belén Esteban o que se’n foti quan parles amb ta mare en la llengua de ta mare, són minúcies que polirà el temps, que ella canviarà, que la canviaràs. I un be negre. Perquè no parlem de decidir si ens hem de muntar el pis a ‘Castefa’ o a Vilobí d’Onyar. Parlem de valors fonamentals, i, d'aquests valors, que se sàpiga, no en venen a la Maquinista.

Ho diuen els experts: una parella no va enlloc si no camina en la mateixa direcció. I si hem de confiar que l’amor, per més cec que sigui, adreci allò que en trenta anys no hem aconseguit de normalitzar, anem llestos. Tornem als valors: les ‘chonis’ i els ‘canis’ són catalans que han pogut arribar a l’edat d’entrar a l’‘Scorpia’ sense haver tingut la necessitat d’establir cap contacte amb la cultura del país on han nascut. Ni els ha calgut, ni n’han tingut la voluntat. I no estic segura que tota la culpa sigui d’ells.

Dit d’una altra manera: la Jennifer, tot i ser objecte d’aquesta immersió que diuen que discrimina la llengua de Santa Coloma, quan surti del batxillerat, continuarà vivint tranquil·lament d’esquena a la realitat del Catarra, encara que ell li professi tota la devoció del món en un programa de testimonis d’Antenatres. Perquè no són les promeses d’amor que li despertaran el respecte envers una cultura que desconeix, és aquesta mateixa cultura que li ha de despertar prou respecte perquè tingui la voluntat de sentir-se-la seua. Com a seua que és, encara que ella no ho sàpiga. Per això, si no volem amors prohibits, abans haurem de treballar perquè aquests amors siguin, almenys, possibles.

Als vostres peus,

L’humil articulista.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

És trist de dir, però el matrimoni del Catarra i la ‘choni’ de Castefa, ara com ara, no té futur.

La Jennifer, tot i ser objecte d’aquesta immersió que diuen que discrimina la llengua de Santa Coloma, quan surti del batxillerat, continuarà vivint tranquil·lament d’esquena a la realitat del Catarra.