Opinió
-
Com a dada...
David Fernàndez
15.02.2010
-
Que tinguem sort!
Juli Peretó
12.02.2010
-
Dos mil 10
Josep Albinyana
10.02.2010
-
Salinger
Andreu Barnils
09.02.2010
-
‘Perquè tu ho vals’
Marta Rojals
08.02.2010
-
Cabanyal, any zero
Albert Dasí
02.02.2010
-
Cabanyal
Xavi Sarrià
29.01.2010
-
Gent de la 'seva'
Marta Rojals
25.01.2010
-
TeDeTe
Josep Albinyana
22.01.2010
-
Prou d'anar a remolc
Albert Dasí
19.01.2010
-
Balagan
Andreu Barnils
18.01.2010
-
Cesk Freixas
Xavi Sarrià
15.01.2010
-
Parlem de tecnologia? I prou?
Oriol Lladó
14.01.2010
Xavier Montanyà
27.01.2011
L’encant de la mosquitera
'La mosquitera', d'Agustí Vila, és una pel·lícula ben tallada, bonica, i alhora molesta i incòmoda, inquietant. És un gust i un descans, no gaire usual, trobar a la cartellera del cinema català un producte ben fet, valent, corrosiu i contra corrent de l'ambient que impera. No és fàcil de trobar una bona pel·lícula que s'allunyi de les idees –poques– de guió que els nostres directors i productors són capaços de tenir; o de la còpia descarada, del producte vulgar i no sempre ben fet, amb pretensions comercials.
Què hi ha més enllà del marasme del cinema històric, a vegades amb una èpica que ens acosta a un mal Rambo o, quan són discrets, als Pastorets? Què hi ha més enllà de la intoxicació de comèdies i productes audiovisuals quotidians fets a mida, com a Ikea, seguint els patrons del guionisme de telesèrie més estàndard? O dels cagallons creatius dels pretensiosos que es creuen il·luminats per una força superior? Més enllà de tot això hi ha el cinema. I 'La mosquitera' és cinema. La història claustrofòbica i trista d'una família tipus, d'avui, que aglomera, darrere un vel de normalitat i bons sentiments, un cúmul d'inseguretats, desviacions morals, impulsos sexuals, temors, complexos de culpa, tot en un estat incontenible, neutralment apassionat, esperpèntic a estones, cruel i sobretot humà, tant humà que penetra en la part fosca, la que únicament els grans han estat capaços de convertir en bona matèria d'una obra literària o cinematogràfica. Agustí Vila s'hi ha atrevit i ho aconsegueix. Fredament, sense pretensions.
És un film sense faltes d'ortografia, amb un guió mesurat amb peu de rei, mil·limetrat, pensat, sense efectismes, contundent, sòlid. Els diàlegs diuen coses, les frases apareixen en el moment precís, amb les paraules adients, embolicant el joc de significats amb reverberacions de la vida quotidiana i els tòpics morals i caracterials de la generació i dels espècimens socials que representen els actors, que, en general, parlen prou bé, fins i tot la que no obre la boca, que és d'una eloqüència aclaparadora, misteriosa. S'agraeix infinitament, et dóna pau interior, comprovar que en cap moment, ni de lluny, no et volen fer riure. No pretenen fer gràcia. Odio que sempre, per norma, en els productes audiovisuals a l'ús s'esforcin per alegrar-me la vida. M'ensopeix i m'emprenya que tothom cobri per fer-me riure. La vida no en té gaire, de gràcia, francament. On és?
No deu ser que l'audiovisual català viu sota una mosquitera gegantina que tendeix a dissimular els nostres traumes i defectes, els nostres conflictes i temors, per allisar les ments, entretenir iaies i canalla i fer riure gats i gossos? És un audiovisual per a adults? Sovint en tinc grans dubtes, especialment en gèneres televisius i derivats.
És per les raons damunt dites que, a bona part del públic, 'La mosquitera' no li agradarà. La trobarà perversa, malaltissa i, en algun moment, repugnant. Ben altrament, senyors, és sincera, interessant i positiva. És una sòlida aposta per la família unida, per la cèl·lula bàsica de la societat, indestructible, malgrat totes les petites perversions quotidianes que neixen, inevitables, fruit de l'amor maternal, fraternal, de parella, i dels animals domèstics. La bondat i els bons sentiments són el coixí que empara el mal, i no hi ha millor recipient per a protegir-lo de l'exterior que la institució familiar, cínica i de moral polièdrica i infinita, la cèl·lula bàsica, el tot, pels segles dels segles, amén. Un film que, si Catalunya no fos un país acomplexat, com diuen, hauria de ser l'obra de capçalera d'Unió Democràtica de Catalunya i, també, per què no?, del progressisme actiu i comprensiu de l'educació dels fills tipus Aïna i dels animals sense llar.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015