Opinió

 

<54/88>

Albert Dasí

24.04.2008

L’atzar vetlla per la nostra vida

Deia Mallarmé que un colp de sort, una jugada de daus, mai no abolirà l'atzar. I és de l'atzar que pengen moltes coses, massa, de la nostra vida. El que torba, de tot plegat, és que allò que passa per organitzat, per extremadament planificat, i fins i tot la professionalitat, penja massa vegades de l'atzar; que és pura casualitat que no en passen de més grosses. No parle de desastres naturals, ni d'accidents inevitables, sempre probables en petit percentatge. Però em tem que la improvisació, la manca d'una veritable planificació, i encara més, un estil trampós tan estès com insidiós, fa que massa vegades les coses verament importants pengen de l'atzar; que depenga de la casualitat que les coses no es trenquen, no pel desgast i l'ús, que seria considerat normal, sinó per la barroeria de tants desgraciats com hi ha al capdamunt de la responsabilitat en molts àmbits d'aquest país (i per culpa també de grans decisions del país veí, que és qui mana en els àmbits de primera divisió important). En la categoria que les coses són i compten, el paper autonòmic és secundari. Ja ho diu la paraula, autonòmic.

Ascó és un indicador de l'atzar. Sis mesos després de la fuita, arriba la notícia als veïns. Qui és responsable de seguretat, de la planificació, del control i de les mesures adients, ha considerat que no calia explicar res, i ara mateix, gairebé mig any després de l'accident, algú ha fet córrer que tampoc no veuen que fos necessari explicar gaire res més. Com que l'afer és més greu que no s'ha dit i admès finalment, un parell de dimissions faran callar farts i panxacontents: gairebé la majoria de ciutadans.

L'atzar juga un paper cabdal, en la salut i en la seguretat dels ciutadans. No la planificació, ni els responsables de seguretat, ni els directors, ni el president mateix de l'energia nuclear d'un país. Qui vetlla per la nostra vida és l'atzar. Perquè en el cas que passàs l'accident total, grandiós, la informació seria nul·la, i el resultat indefugiblement molt pitjor. Aquest és el model de professionals que tenim, sens dubte, en molts llocs d'alta responsabilitat. Ascó i Cofrents són, com una gota d'aigua (l'aigua o la vida), dos models de l'atzar que ens toca, al nord i al sud, i amb la mateixa ineficàcia professional.

Algú ens acusarà de catastrofistes, d'escabellats de Greenpeace o de coses pitjors. La realitat supera qualsevol ficció, i no ens alarma sinó pensar que l'atzar, el joc de daus poètic de Mallarmé, és l'única cosa que vetlla per la nostra seguretat, per la vida mateixa.

L'energia nuclear no és l'únic paràmetre que amida tanta ineficàcia i la nostra amenaça més directa. També hi ha l'aigua, a la comèdia del descrèdit, amb desenes de pobles que en fem ús sense saber verament què bevem, mentre que l'únic argument de responsabilitat dels governs municipals és: absteniu-vos-en, les embarassades. Les anàlisis fa temps que els donen resultats nefastos. Els paràmetres que recomana l'OMS? Ca, home, que voleu fer riure?

Fa temps que molts pobles d'aquest país tenen les depuradores municipals col·lapsades, que no poden filtrar ni depurar res, que llancen les aigües brutes a barrancs i a rius, això quan són aigües connectades a col·lector, que hi ha urbanitzacions senceres sense. La majoria les hi aboquen clandestinament. Però els veïns anem bevent, convençuts que l'atzar no es tornarà contra la nostra salut. Ni contra el viure panxacontent d'una societat amb llana, preocupada de grans esdeveniments, no de qüestions bàsiques.

Cofrents? Ascó? Aigua potable? Posats a jugar, que els daus siguen trucats.

Editorial