De Qatar a Las Vegas

Això és una bola de neu. No se'n veu el final. Cada dia és pitjor. Què pren l’equip d’economia de 'the best ones'? Àcid? Ayahuasca? Viuen en un estat alterat de consciència. Fan números i més números, introdueixen variables en un simulador virtual i els fan quadrar. I l’endemà, eixuga’t i tornem a començar. Hi ha una sensació inquietant de provisionalitat, de campi qui pugui, d’improvisació, d’excuses, d’engany… Hi ha una sensació que l'aplanadora els trepitja els talons i ells, amb la llengua a fora, ens van escanyant dia a dia per salvar la pell, que és com dir el patrimoni d’ells i dels seus amics. Sembla que l’economia no sigui sinó sumes i restes. Xifres que han de quadrar. Al darrere, no hi ha res. Ni persones, ni projectes, ni futur, ni drets, ni història, ni país. Tant se l’estimen, el país, tant li desitgen millor vida, que estan disposats a vendre-se'l, a vendre’ns, a qui sigui, mentre sigui ric. A un dictador àrab o a un ultradretà sionista mafiós i corrupte.

I si ens paguen per dur la barretina posada tot el dia, ho farem, però que comenci el conseller Mas-Colell. Pobre home! Em costa d'imaginar-lo, suant, esbufegant, amb 'jet lag' i una muda de calçotets al maletí, fent passadís als hotels de Las Vegas o als palaus del golf Pèrsic. Aquells miralls daurats pertot arreu, aquelles putes luxurioses, aquells pinxos, whisky, àcid, cocaïna, saunes gai, massatges asiàtics… Pobre! Aquella enyorança de la caseta de Matadepera, del gatet i de les nenes, sol, trist, amb cremor d’estómac, amb pijama, com un enciam deslligat, veient la CNN en una cambra d’un Hilton cinc estrelles…

Catalans, hem arribat a un extrem molt perillós com a poble. Com a país sense estat. Si continuem a aquest ritme, serem un país sense país, que aspira a ser un estat sense país, com passa a l'Àfrica. El Nord avança cap al Sud, en qüestió de drets humans i socials, impulsat per onades de corrupció i la instauració latent d’un estat d’excepció mundialitzat, per damunt dels preceptes democràtics i de les lleis internacionals. Aviat, per exemple, ens diran: la feina infantil o la prostitució infantil són prohibides; ara, segons què estigui diposat a pagar el client, s'hi podran introduir excepcions particulars. I nomenaran una comissió d’especialistes.

Arribats en aquest punt, i per al nostre bé, potser caldria posar-nos a treballar seriosament en l’única direcció possible, que com bé sabeu, és la d’en Mas, el nostre gran timoner. Però, amb més imaginació. Amb audàcia. Amb rauxa. Si els nombres han de quadrar, posem-nos-hi. Podríem nomenar Fèlix Millet conseller d’Economia i Relacions Internacionals, de Qatar a Las Vegas. Li encantaria. S’ho faria a sobre de gust. Si ja va fer la feina bruta per al partit, pagant nosaltres, potser que ara la faci per a nosaltres, pagant els moros. També podríem vendre'ns la Sagrada Família, la Pedrera i el Parc Güell als japonesos. O, millor encara, per què no ens venem el Futbol Club Barcelona a Qatar? I el Liceu? Als de la màfia russa, els encantaria de fer-hi taboles alcohòliques. Quant pagaria un rei de Siam qualsevol per passar una nit amb la Montserrat Caballé? No hi farien els xinesos un bon bordell de luxe, al Museu Dalí? O millor, a l’Auditori, i així no gastaríem tanta Visa? Podríem posar-hi el petit maoista saltataulells de porter, a lluir els cabells d’àngel, i els futurs membres del nou i nul CoNCA a la secció de bidets i tovalloles. Si més no, que serveixin d'alguna cosa.

Prou parides. Disculpeu. En realitat, crec que convé tornar als clàssics. A mi, em reconforta sentir parlar de lluita de classes. 'La societat de classes existeix, per molt que alguns diguin que ja no hi ha classes' o 'assistim a la restructuració de l’estat'. Paraules de Miren Etxezarreta, catedràtica d’economia aplicada de la UAB i col·laboradora del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Són extretes del documental 'Capitalisme, un itinerari crític', obra del col·lectiu Produccions Itinerants. Ells m’han convidat a veure’l. M’ha agradat. I us convido a veure'l. És un bon treball, discret, clar, valent, intel·ligent, tan elemental com necessari. I bellament realitzat, sense estridències, amb bon arxiu, sense por de la paraula. Una peça feta per joves que trenca els manaments del catecisme televisiu actual, de ritme sincopat, frases curtes, barroquisme d’imatges i efectes digitals, i gracietes a dojo. Per què aquesta mania malaltissa de fer-nos riure? Que fem cara de voler riure?

Mentre hi hagi gent jove treballant als antípodes de 'the best ones' hi haurà esperança. Com diuen ells: 'Només ens en sortirem de manera col·lectiva i aspirant a un canvi real de sistema econòmic.' La crisi és el sistema.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

I si ens paguen per dur la barretina posada tot el dia, ho farem, però que comenci el conseller Mas-Colell. Pobre home! Em costa d'imaginar-lo, suant, esbufegant, amb 'jet lag' i una muda de calçotets al maletí, fent passadís als hotels de Las Vegas o als palaus del golf Pèrsic.