Opinió

 

<53/88>

Marta Rojals

06.02.2012

El millor per als nostres fills

Segurament que ja coneixen el passatemps de la setmana: la portada de les set diferències. A l’esquerra, una edició provinciana, publicada per Estrella Polar, del Grup 62; a la dreta, l’edició megauniversal de Destino, can Planeta. Deixem un minut a l’observació, i continuem després de la publicitat.

Doncs l’argument deu ser el següent: Stilton visita Barcelona per a cronificar la diada de Sant Jordi, i, en passar per davant de Planeta, pam: una porta dimensional el teletransporta màgicament a la Feria del Libro de Madrid. Allò que no acabem d’entendre és per què els artistes del ‘tipp-ex’ groc no han transformat la rosa del protagonista en un cosmopolitíssim ‘bocata de calamares’. Aquí deixem el suggeriment per si l’editorial vol posar-hi remei.

És curiós, però aquesta porta dimensional és allargada: sense anar més lluny, dos autors que figuren com a Eduard Punset i Valentí Fuster en uns llibres de Columna, són anomenats Eduardo i Valentín als de Planeta, i..., no aplaudeixin encara: sense passar cap dels dos pel Registre Civil! Vegem l’operació a càmera lenta: dos noms d’espardenya i barretina, que mai no haurien venut ni una escombra Aragó enllà, esdevenen referents mundials de la divulgació científica per obra i gràcia d’una castissa declinació. Aquest departament comercial sí que sap què fa.

I ara, posem-nos una mica serioses. De què tenen por, aquesta gent? Què es diuen, què comenten, què fabulen quan s’asseuen a planificar les estratègies de venda? En el cas de l’Eduardo, el Valentín ‘y otros chicos de postín’, no cal trencar-s’hi el cap: és un exemple tipus d’apropiació de talents, un exercici onomàstic amb molta tradició a Espanya, sobretot en el camp esportiu, amb exemples formidables com el gran esquiador Juanito Mühlegg, o, més cap ençà, el crac de la ‘seleción’ Sex Fàbregas.

Però, en el cas del benaurat Geronimo, els arguments han de ser per força més escrupolosos, perquè afecten els nanos, que són el futur del futur: ‘No, és que la visió d’una senyera pot provocar atacs epilèptics als xiquets ‘mesetarios’, que no són avesats a tantes ratlles’; ‘No, és que la revista Science diu que el cubicatge del petit cervell constitucional només arriba per a una única realitat cultural’. Potser són aquestes raons, potser són unes altres, però la principal de totes, la que és a l’arrel, la que tot ho mana, és una: els pares, que en definitiva seran els compradors dels contes, només volen el millor per als fills.

Editorial