El bon temps

Un grupet de veterans ocupen un passeig. Els que s’aguanten bé juguen a la petanca. Els que no s’aguanten tant els observen des del banc del sinofós. Temperatura estable, visibilitat del cent per cent, 1.030 hectopascals. Un mentó reposa sobre el nus d’artells de la nansa d’un bastó. Uns ulls que ho han vist tot en eixe món, es deixen vèncer (momentàniament) a l’escalf del sol. L’última bola de la partida cau a pes sobre la terra compactada: plof. Un jaio aixeca una cella. La jugada és bona.

De sobte, una vibració creixent s’estén sota les soles de les espardenyes. Les dentadures postisses i les pròtesis de maluc comencen a tremolar. Un petarram d’ultratomba fa xiular els audiòfons dels qui ara aixequen el cap, despertant-se a les coses mundanes. Si cantaven els moixons, ja no canten. Si dormien els nadons, ja no dormen. Perquè a l’asfalt del passeig, ja el tenim aquí, ja ha arribat: l’àngel de les tenebres ressuscitat de la letargia hivernal, com els anticiclons i les altes pressions. Que ho sàpiguen els qui fan versos: l’arribada del bon temps, no la canten ni els rossinyols ni les orenetes, sinó els trons infernals de les harley-davidson que, amb el primer raig de sol, surten a arrasar tots els cucs d’orella compresos entre els garatges de l’avern i les vies ràpides del país.

Si la llei ha escombrat dels carrers l’estrèpit de les 49 cc trucades, amb les harleys, no s’hi atreveix ni déu. Sort que són poques, i sort que són cares. I avui que fa bo, el semàfor del passeig n’ha atrapat una, que va fotent uns pets profunds i sincopats, enllustrada com un insecte de fibló. Els vells se la miren, perquè, si es fa sentir, és que es vol fer mirar. Igual que el pilot embigotat, espaterrat, tatuat, amb l’aixella al vent. A les Ray-Ban, s'hi reflecteix, convex, el camp de petanca paralitzat. Com en una pel·lícula de l’oest, tothom espera. El semàfor de vianants ja fa pampallugues. La màquina fa un rugit impacient. El disc vermell s’apluca, el verd s’encén, la via és lliure. Amb un bramul que aixeca les pedres, el motor reverbera en els vidres dels aparadors, de les finestres, de les ulleres progressives i bifocals, fins que la màquina desapareix darrere d’un deixant de retrunys i pets i explosions que podrien registrar tots els sismògrafs de Califòrnia. El vell més jove fa una predicció: Aquest xicot, a fe de déu que acabarà més sord que nosaltres. El vell que no porta audiòfon, però que el necessitaria, també fa que sí. Una piloteta vermella va a parar, amb dos bots, a l’altre extrem del camp de petanca. Potser ara bufa una mica d’airet.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

L’arribada del bon temps, no la canten ni els rossinyols ni les orenetes, sinó els trons infernals de les harley-davidson.