Si jo fos Millet...

Probablement si fos el nét d'un dels principals símbols nacionals, l'hereu d'una nissaga que ha escrit amb lletres d'or la història d'una de les seves principals fites culturals, si fos l'emprenedor que ha fet possible la reconstrucció d'aquest monument arquitectònic i de portar-ne a terme l'actualització contemporània, (objecte d'aclamació de propis i estranys), si fos el patrici que institucions respectables voldrien tenir als seus òrgans de govern, si m'haguessin concedit les més altes distincions, si tingués accés a ingents quantitats de recursos públics i privats i gaudís d'una consideració de mecenes fins al punt que fundacions de partits vinguessin a demanar-me ajut econòmic per als seus projectes culturals, si formés part de la crema de la societat barcelonesa (i per hiperrepresentació, de la catalana) que s'emmiralla a si mateixa quan es troba als 'foyers', recepcions i actes organitzats pels seus propis membres...

Segurament jo també m'hauria sentit el descendent designat, el príncep, de primer, i, després, rei de la dinastia escollida per a residir en un Palau.

Ben cert, una dinastia moderna que, mentre en privat mira de rendibilitzar els actius, en públic proclama que fa el sacrifici d'obrir les seves estances als plebeus, perquè ens sentim durant un vespre dignificats o, fins i tot (cal justificar el nom del palau), d'organitzar-hi concerts de tota mena.

En el súmmum de la magnanimitat, una dinastia que deixa un espai a aquell cor òrfic, com a parent pobre, original, al qual ara hom dóna aixopluc i de tant en tant algun entrepà mentre no molesti gaire.

Una dinastia, això sí, que no perd allò que és fonamental: la creació de la cort de beneficiats i dependents i el rodatge dels seus delfins.

M'hauria costat de sostreure'm a la invitació de ser aquest prohom amb tendència a la megalomania pròpia dels cridats a missions excelses, als quals les lleis s'apliquen poc o gens, perquè els déus els han atorgat tot allò que poden abastar amb la mirada pel fet de ser qui són.

No crec que hagués resistit la pressió de la imatge fantàstica del meu entorn proper, els de la meva crema: empresaris, alts directius i alguns polítics que volen creure's que tots tenim coses a amagar, ja se sap que quan hom té el poder ha de veure i fer coses que la 'gent' no entendria si es fessin públiques, i què carai!, hem de viure conforme a les necessitats ciutadanes de líders fiables, treballadors, cultes, intel·ligents, compromesos, generosos... Hem de representar, ens diuen, exemples de coherència, per a aquesta societat catalana, que òrfena d'allò altre, ha de dipositar en figures de la dita 'societat civil' el seu desig d'algú amb un projecte engrescador que els guiï.

Amb aquest substrat hauria estat fàcil, amb l'ajut d'una petita propensió natural a la trapelleria, que avui em trobés al lloc d'en Millet,... o de la seva imatge actual: un monstre corrupte que ha jugat amb la confiança i els sentiments de la gent, i que carrega, ajudat per la panòplia judicial i la lapidació mediàtica, la culpa i, alhora, la responsabilitat individualitzada, de la ceguesa i la contribució dels seus semblants o dels vilatans que encara atribueixen a aquests retaules de líders les fantasies devotes d'herois substitutoris de la seva pròpia iniciativa i autoritat.

I encara que diuen que una flor no fa estiu (i que segons que sembla en aquest cas hi haurà un jardí), no es tracta pas de dir 'tothom' o 'tu també', sinó d'intentar comprendre la naturalesa d'una cultura i d'un substrat socioeconòmic, en els aspectes més inconscients i obscurs que fan possible l'emergència d'aquests fenòmens tan aparentment allunyats de la 'nostra manera de fer i de ser', però que, vulguem o no, són també fruit d'aquest substrat que compartim.

Perquè, si només processem i castiguem els culpables amb responsabilitats individuals (que també s'ho mereixen) sense comprendre la naturalesa del sociosistema que l'ha permès, tornarem a representar la mateixa obra amb els mateixos papers i actors diferents, a representar-la o a ser-ne espectadors.

I ho tornarem a fer, si ens acontentem amb això: que els legisladors estableixin unes normes més restrictives, uns protocols més detallats o unes inspeccions més freqüents, que impliquin que ara els patrons i directius de fundacions són tots lladres en potència. Vejam si, d'una vegada, deixem d'associar ordre i control.

Jo, per si les mosques, he començat a revisar quina és la meva contribució a aquest estat de coses, quins silencis guardo, què dono per bo i en quines fantasies pròpies i col·lectives he participat per fer, dels suposats líders, un dipòsit de virtuts i valors o algú que té cura de 'tot això'.

Perquè, sabeu?, si canviés el model diplocòquic del lideratge actual al qual tots contribuïm i que suportem, m'agradaria d'estar preparat per a ser invitat a participar en aquestes reunions virtuals de líders escollits, on es menja bé i es comparteixen 'best practices', que se celebren anyalment a l'ex-monestir de Sant Benet. Vejam si puc arribar a formar part d'un retaule renovat sense que el reconeixement em pugi al cap.

joan.roma@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet