‘No hay dolor’

Ja tenim una nova demostració que, a l’estat espanyol, les lleis que aprova el parlament català li entren per llevant i li surten per ponent: quan ja havíem prohibit els toros aquí, el president del congrés d’allà s’ha congratulat que una federació de pro-toreros hagi fet l’esforç de recollir les signatures que calen per a continuar atabalant amb la història aquesta de les ‘Corridas para todos’. 

És estrany que, la picor, l'hagin agafada ara, amb la llei catalana, i no fa vint anys, amb la prohibició de les Canàries. Que no sigui per la diferència horària, que els va enganxar dormint. Sigui com vulgui, sembla que els bàrbars finalment s’han posat les piles i demanen al seu govern que les curses de braus no solament siguin declarades ‘Bé d’interès cultural’, sinó que les puguin presenciar la canalla, que les estudiïn a les universitats i, ja posats a tirar la casa per la finestra, que les declarin Patrimoni Immaterial de la UNESCO. Ole tu!, que diria aquella. 

Amb aquestes delirants pretensions queda demostrada la teoria que diu que l’afecció als toros no es pot discutir, perquè és de caire irracional. Dit d’una altra manera: que, amb els qui en són partidaris, no s’hi pot enraonar, un verb molt eloqüent, perquè també implica ‘raonar’. I la cosa encara es complica més quan ens adonem que, contràriament al que sembla, ni tan sols som davant els típics casos de sadisme, cinisme, crueltat o salvatgia. És pitjor que tot això junt i per separat.

Perquè, per molt que ens pesi, els pro-corridas, els pro-correbous, els pro-baralles de bèsties i altres espècimens afins no experimenten gens de plaer amb el patiment de l’animal. El patiment, simplement, ni el veuen. Veuen coreografies, veuen passió, veuen risc, veuen equilibris de forces i grans poesies. I aquí hi ha el problema: que hi veuen de tot, menys l’animal. És, per tant, un cas de ceguesa selectiva, un daltonisme que cosifica l’ésser viu reduint-lo a objecte. I vist així, és clar, com va dir en Rocky Balboa: ‘no hay dolor’. Ningú no ha vist mai una pedra queixar-se d’un cop de roc.

Per tant, hem d’assumir que és científicament impossible de discutir sobre sensibilitat amb éssers mancats d’aquesta facultat humana: d’on no n’hi ha, no en pot rajar. Per a aquesta mena d’individus, el sistema nerviós d’un toro és equiparable al mecanisme intern d’una màquina de cosir o d’un vehicle de cinc portes. Mai no se’ls acudirà de comparar-lo amb el del seu gos, i mira que és ben fàcil. En fi, deixem-ho aquí abans que no se’ns molestin perquè la seua discapacitat ens fa sentir llàstima. Amb subjectes que consideren el turment un acte cultural, més val no buscar-hi raons.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Hem d’assumir que és científicament impossible de discutir sobre sensibilitat amb éssers mancats d’aquesta facultat humana: d’on no n’hi ha, no en pot rajar.