Crisi 3.0

És l’economia, estúpids, que diuen. Allò que marca i modula les nostres condicions de vida i de treball. Allò que precaritza. Ara que s’ha posat de moda socialitzar pèrdues i privatitzar beneficis, l’estat ja corre a salvar el cul de cada tupinada fracassada. Amb els calers de tots. No solament als EUA, nacionalitzant el món de gàngsters de les hipoteques ‘sub-prime’. També a casa nostra, on crec recordar que l’únic mèrit de l’ex-ministra Chacón en matèria d’habitatge va ser de garantir al sector immobiliari (que tantes vides ha hipotecat) que no seria pel govern ZP que s’estavellaria. La cosa més curiosa de tot plegat, és que l’artífex d’aquell acord antisocial va ser David Taguas, cap de l’Oficina Econòmica de la Moncloa. Un cop tancat l’acord i havent guanyat ZP la segona legislatura, Taguas va plegar. Immediatament després va ser nomenat flamant nou president del gremi del totxo. Ves per on. Roma mai no paga als traïdors.

En fi, que ara que oficialment hi ha crisi, malgrat que la crisi del 56% dels treballadors i treballadores que cobren menys de mil euros ja dura fa anys i panys, caldria filar prim per discernir qui pagarà els plats trencats del joc de la bombolla financera i immobiliària (on s’assenta el miratge del miracle espanyol i el litoral malmès del Països Catalans). Si com sempre, i com sembla, la pagarem els de sempre. O si hi ha cap alternativa plausible i solidària al desgavell econòmic; que amplia l’edat laboral als setanta anys; que pretén legalitzar les seixanta-cinc hores de jornada setmanal, que deslocalitza, globalitza, precaritza; que cada cop prem més fort l’accelerador del turbocapitalisme global, bandejant drets socials que havien costat dècades i patiments d’assolir.

Però, en fi, un ja no sap on comença i acaba la farsa quotidiana i virtual de l’economia global, ara que el Financial Times mateix qualifica l’economia espanyola de “porcs al fangar”, a punt de caure de morros després d’anys vivint a la bombolla. Ves. Qui ordeix el parany del consum compulsiu que ens encadena? Quan vam escollir democràticament el senyor Euribor? Qui manega els fils de ‘l’estanflació’ i d’una democràcia que no és sinó plutocràcia, en què qui més té, més mana? On va començar la fireta de farses i estafes?

I és que això de la crisi té contrastos que esparveren, garratiben i espaterren. De riure o de plorar. Només tres paradigmes casolans. De casa nostra, globalment locals. D’ara i avui.

El primer es refereix a la directiva europea sobre les seixanta-cinc hores. Totes les conquestes suades pels avis enfilant directament la paperera. Però no ara, ja fa temps. Un nou veí del barri, amazic i jove, ja treballa dotze hores el dia, sis dies la setmana, a l’hoteleria més cèntrica de Barcelona. Vuit-cents euros mensuals. A la mateixa ciutat dels prodigis de Barcelona, gestionada pel tall uniforme i sempre idèntic de tots els sortits d’ESADE, com Hereu. Amb els 300.000 pobres que sobreviuen a Barcelona i que mai no surten enlloc.

El segon es refereix a la moda de deslocalitzar el nostre teixit productiu. Per exemple, els Simon, els Simon d’Olot, que van guanyar molts milions d’euros de benefici l’any passat. Reinversió? I ca. Tot a l’inrevés. Han decidit d’acomiadar vuitanta treballadors. Al carrer en nom dels beneficis. O si voleu, de la crisi, que això del parany del salari baix i del consum desbocat, fa massa que s’ha instal·lat a casa nostra, on fer domèstics equilibris mensuals i autèntics malabarismes trepidants s’ha convertit en un esport nacional. Per a aprendre a necessitar menys i a compartir més.

I la tercera, que és la que més espaordeix i la cirereta de la crisi. Fixin-se en l’escàndol. Estiu batent rècords d’atur. Però una cooperativa històrica del metall es disposa a obrir vint-i-cinc nous llocs de feina. Té una trajectòria dilatada (no endebades va néixer d’un tancament patronal el 1981 i de l’autoorganització dels obrers) i unes finances sanejades, i s’adreça al Departament d’Indústria perquè ajudi i faciliti sòl públic. La resposta no es fa esperar. Però a cal sabater... sabates de paper. Els diuen que sí, que la Generalitat els llogarà sòl. Però a un polígon... de Tànger. Política industrial? Executiu d’esquerres? Defensa de l’ocupació i de l’economia local? País perplex, que diria Josep Vicent Marquès, i tots a llogar cadires. Mentre hom sospira pel torn de les dimissions que mai no arriben. Immediates i irrevocables, si pot ser.

Entabanen que fa fort els del duro a quatre pessetes. I un ja no sap quanta democràcia suportarà l’enèsima crisi del capitalisme. Ni què serà d’aquesta mixtura de poder que barreja perillosament Adam Smith i Benito Mussolini. Economia i ordre: que la seguretat dels negocis resti intacta. Que la plusvàlua creixi. Mentre la crisi social del capitalisme i el seu fracàs permanent (en termes de misèria humana, fam i migracions forçoses) deixa la rècua diària de 70.000 persones mortes. Mortes de fam. I de pena. De la pena de mort per a tants que és una economia de casino i rapinya, uns gestors que només saben apujar-se el sou i un país a la deriva. Són els estúpids de l’economia. No pas l’economia. Estúpids.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet