Marçalianes

Evocar de nou la veu raonadora i passional de Maria-Mercè Marçal, bona cosa. Poques vegades he sentit una mixtura tan intensa i persistent de raó i passió. A faltar que la trobo per tantes converses que ara no tinc si no és com a monòleg, perquè els morts no diuen ni piu ni quan et penses que t'han sentit, convido a anar a aquest divendres i dissabte a Sabadell, que és també la ciutat d’alguns dels escriptors més sòlids d’aquells anys que anomenem 'abans de la guerra': Francesc Trabal, Pere Quart i l’inefable Joan Prat que va voler dir-se Armand Obiols, l’home doble, més conegut per ser tants anys al costat de Mercè Rodoreda. L’enhorabona i l’agraïment al Vapor Codina sabadellenc per fer costat a l’obra de Maria-Mercè Marçal. Són uns quants els motius i els valors que fan desitjable aquest nou viatge cap a la poeta, i tot seguit els esmento.

Són les primeres Jornades Marçalianes, que es fan aquests dies 18 i 19 de maig per iniciativa de l’acabada de constituir Fundació Maria-Mercè Marçal, que ha trobat a Sabadell espai en un vapor tèxtil de densa memòria i millor restauració. 'Cus la memòria / sargidora cega', diu ella en un dels poemes pòstums.

Hi intervindran estudiosos, poetes, traductors i artistes que van treballar amb ella: Fina Llorca, Arnau Pons, Brunella Servidei, Mai C. Alvarez, Núria Candela, Laia Climent Raga, Josep Uclès i Adrià Chavarria. S’hi llegiran sextines inèdites, sabrem com és de rar mirar de recuperar obra gràfica de fa trenta anys, sentirem lectures joves, que són sempre malícies necessàries.

També s’hi podrà veure la instal·lació permanent d’Eulàlia Valldosera, artista destra en combinar els registres locals i els globals, la mitologia i el present, que planteja el seu treball com una interrogació tossuda dels tòpics que ens encadenen a una espècie de prehistòria permanent en la manera de comprendre el món, de mirar-lo, de relacionar-nos entre nosaltres. L’humor marçalià plana per les imatges de Valldosera i així les dues creadores conviden a la ironia i a la paradoxa, les formes contemporànies de la resistència a la jivarització o reducció de la ment, que temps fa que va, massa.

Li costarà gaire, a la Marçal, de tornar a ser visible? Em penso que no. És ben possible que el mercat institucional de la cultura la vulgui continuar presentant com la dona-excepció, la dona-home 'honoris causa', sovin l’única en antologies i recordatoris de conjunt, una lata i una llufa, una ofensa que la va cansar molt. Havia assolit tanta visibilitat als anys 70 i 80 que va ser com si li haguessin fet pagar després un preu de per vida: única dona d’alçada visible entre homes, alts o curts. Però, com deia, em penso que la vida perdurable que coneix la seva obra aviat trobarà una altra visibilitat: en tots aquells ulls que la continuen llegint o l’estan descobrint (com ara Patti Smith) i, joves molts com són, tampoc no necessiten que tot passi pel mercat cultural convencional (com tampoc no ho necessita la cantant i lletrista novaiorquesa).

Benvinguda de nou, estimada Marçal. A Sabadell, divendres i dissabte, la teva veu.

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet