Democràcia catalana, la primera decisió

No ens cansarem de repetir que la proclamació d'un estat per a Catalunya és una oportunitat excepcional de refer o canviar moltes coses que no ens agraden del model polític, econòmic i social actual. Si ens declarem independents sense aprofitar-ho per endreçar i fer neteja, viurem amb una doble frustració: la de la mediocritat que avui governa molts àmbits de la vida, i la de no poder donar-ne les culpes a ningú de fora. Per tant, no hem de defugir el debat sobre com volem que sigui aquest nou estat. De fet, anar-lo definint ja és una manera de construir-lo i de guanyar la independència. Pensar en un model propi d'institucions, de sistema democràtic, de criteris legals, de servei de seguretat, etc., és una manera de començar a ser independents. I com deia aquell: 'La independència no es proclama; s'exerceix.'

La meva proposta és de centrar el debat en el model democràtic de la Catalunya independent. Si definim un bon sistema de democràcia, la resta serà més fàcil de decidir. Vull dir que una bona democràcia ha de permetre la defensa i la realització de tota decisió en els altres àmbits. La frase típica 'de primer construïm la casa i després ja decidirem de quin color la pintem', pot acabar no volent dir res, si no hem pensat bé com es decidirà de quin color la pintarem, quins mobles hi posarem, com distribuirem les habitacions, qui cuinarà, qui rentarà la roba i amb quin sabó... Per tant, hem de debatre, de primer, quina democràcia volem i com la podem renovar, regenerar, enfortir o canviar de cap a cap.

A què ens referim quan parlem de model democràtic? És clar, de primer hem de posar-nos d'acord en què volem dir quan diem 'democràcia'. I en això entenc que hi ha discrepàncies fonamentals. Si més no, en el debat teòric. Hi ha qui troba molt democràtic el model de la Veneçuela d'Hugo Chávez i poc democràtic o gens el model dels Estats Units d'Amèrica. Hi ha qui considera que Islàndia és el model a seguir, però s'esgarrifa quan aquella democràcia permet d’elegir governants de determinats partits que no són d'un color determinat. Pels uns, la cosa més important en una democràcia és la separació de poders i els contrapesos de control entre institucions. Pels altres, és el control polític de l'economia. N’hi ha que entenen la democràcia com la imposició d'una ideologia que consideren moralment superior, encara que per a arribar-hi calgui trepitjar drets i principis fonamentals. I també hi ha qui troba que votar un cop cada quatre anys és un frau democràtic i posa l'accent en la freqüència de vot en lloc de preocupar-se de si els electors exerceixen aquest dret amb el deure mínim d’informar-se d’allò que decideixen.

El debat és ric i gens senzill. Probablement tampoc no es pot resoldre tot de cop i cal anar aprofundint en la democràcia amb el pas del temps, l'experiència i la revisió constant dels principis que ens semblen intocables a priori. I aquest plantejament –una democràcia que s'anirà construint i millorant sistemàticament– ens porta inevitablement a una altra decisió: quin model de constitució volem. Aquí sí que defenso amb ungles i dents un text breu, simple, clar i obert.

L'estatut del 2006 és als antípodes d’allò que hauria de ser la futura constitució catalana. Aquell document sorgit del parlament autonòmic pot tenir una certa justificació pel context jurídic i institucional hostil a Catalunya. Més que una petita constitució volia ser un sistema de defensa i calia detallar massa coses. Si volem que les decisions polítiques dels futurs governants del nou estat siguin la veu majoritària del poble, no podem fer una constitució que ho deixi tot lligat i relligat. Venint d'on venim, em penso que no ens ha de ser difícil de pensar en la constitució com un document obert i no pas com una presó de llibertats. En definitiva, la política, l'han de definir els governs elegits pel poble i no pas un document decidit i aprovat en un moment determinat i en unes circumstàncies concretes. Per això cal pensar i construir una democràcia catalana.

'La democràcia s'ha de protegir de dos excessos: l'esperit de desigualtat, que condueix a l'aristocràcia; i l'esperit d'igualtat extrema, que condueix al despotisme.' (Montesquieu)

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Hem de debatre, de primer, quina democràcia volem i com la podem renovar, regenerar, enfortir o canviar de cap a cap.

Venint d'on venim, em penso que no ens ha de ser difícil de pensar en la constitució com un document obert i no pas com una presó de llibertats