Opinió

 

<50/88>

Albert Dasí

29.10.2009

I tanmateix es mou

Repiquem. O repliquem. Potser totes dues coses. La societat valenciana encara és viva, va refent-se de tants anys de letargia funcionarial i de l'altra, la pitjor letargia civil, que va iniciar el feixisme franquista, va continuar la Transició i va aprofundir de primer el PSOE i continua apregonant, ara mateix, el PP. Amb el funcionariat ja no hi valen molles: milers i milers d'orugues d'ofici vitalici, el mèrit de les quals és d'haver passat un examen, un colp a la vida. Després, poden demostrar tanta inoperància i mala traça com vulguen, que ningú, ni res, no els examina ni els commou.

Però la letargia que vivim els valencians, i els catalans de retop, ja fa tantes dècades que dura que la trobem normal, com si s'hagués incorporat als gens, al gentilici i a la toponímia. Ser valencià és similar de tòtil?, de ximple, potser?, d'idiotesa sanguínia? No, no ho creiem. Així, doncs, ja n'hi ha prou que es burlen de l'agricultura i dels llauradors, i que no passe res. Ja n'hi ha prou que ens agredesquen per la llengua, i que no passe res. Ja n'hi ha prou que ens eliminen equipaments bàsics, escoles i hospitals, i que no passe res. Ja n'hi ha prou que ens furten la caixa i que no passe res. Ja n'hi ha prou que ataquen l'escola i que no passe res. Que ens furten tot de lladregots, i que no passe res.

Tot això del cas Gürtel no és casual a València, no és casual que ací la pífia siga de més produnditat que enlloc, que siga descarada com enlloc, que siga planificada com enlloc. Ni tan solament és casual que, malgrat un fet públic tan vergonyós, no hi haja sinó falses dimissions d'una sola persona, com si no hi hagués responsabilitat, ni moral, ni ètica..., perquè enlloc no passa com a València.

Tanmateix, la letargia va canviant d'aspecte, perquè una part de la societat civil va cercant maneres d'explicar que viu, que es mou, que vol tornar les coses a lloc, començant per reclamar un mínim, una minoria del país, sí, però civilitzada i digna, tot d'homes i dones, persones en el sentit moral.
En una setmana el discurs de Diego Gómez a Albal, el clam del Casal Jaume I a Benaguasil, la fluïdesa i l'emoció de Carles Móra al Puig, el cant de Pep Gimeno a Xàtiva, per triar-ne quatre exemples, anuncien unes altres maneres, sens dubte, i la força d'una societat que ha viscut adormida gairebé vuitanta anys. Despertem del malson, els valencians, d'una vegada. Que siga ver.

Editorial