Opinió

 

<50/88>

Agustí Pons

28.02.2008

La guerra d’una societat incapaç

No crec que hi hagi guerres justes, però sí, en canvi, que hi ha guerres necessàries. Entre el pacifista Chamberlain i el diguem-ne bel·licós Churchill, la història ha donat la raó a aquest darrer. Hi ha guerres que, en algun moment, hem mitificat: la guerra del Vietnam, els homes i dones de la generació dels 60; o la nostra guerra civil, molts dels qui vam néixer els primers anys de la postguerra.

Ens l'havien tergiversada tant, aquesta guerra, que vam creure que les coses havien anat a l'inrevés: que els bons eren els dolents; i que els dolents eren els bons. Ara ja sabem que no va anar ben bé així. Ara ja sabem que, globalment, la democràcia, la llibertat, els drets individuals i els drets col·lectius de Catalunya van perdre aquella guerra; però també sabem que les principals figures del bàndol republicà, que és el nostre, no van estar gens a l'altura de les circumstàncies (amb les excepcions que es vulguin) i que tot plegat va ser una carnisseria brutal i inútil. Ho va escriure Manuel Azaña en el seu llibre 'Velada en Benicarló': 'Esta guerra no sirve para nada. Concluída, subsistirán los móviles que la han desencadenado y las cuestiones de orden nacional que se han querido solventar a cañonazos reaparecerán entre los escombros y los montones de muertos, empeorados por la guerra'.

Si encara us queda cap dubte de la naturalesa d'aquell immens desastre, llegiu 'Un republicà enmig de faistes' (Ed.62), les memòries escrites per Joan Pons Garlandí el 1939, a l'exili, i recuperades ara pel seu renebot Joan Poca. Joan Pons va ocupar llocs clau en l'estructura de govern sorgida després del triomf de la revolució, a Barcelona, l'endemà de l'aixecament militar del 19 de juliol. Concretament, va ser membre, en representació d'ERC, del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i, posteriorment, delegat de la Junta de Seguretat Interior. Llegiu i comprovareu quina mena de personatges eren Dionís Eroles o Manuel Escorza i, sobretot, Aurelio Fernández que els dirigia. Res d'incontrolats: ells, des del nucli dur de la FAI, controlaven i executaven amb mà de ferro el terror a la rereguarda republicana i estenien els seus tentacles de Barcelona a la frontera francesa i fins a Tarragona i més avall. Res d'heroisme: pura criminalitat i cobdícia. Després dels Fets de Maig va arribar el moment del PSUC i del SIM. La situació (ho diu Joan Pons) no va millorar. Ja a l'exili, Indalecio Prieto escrivia a Juan Negrín, el seu gran adversari polític: 'Pocos españoles de la actual generación estarán libres de culpa por la infinita desdicha en que han sumido a su Patria. De los que hemos actuado en política, ninguno'. I el 1986, cinquanta anys després del començament de la guerra, deia Josep Termes, a l'aula magna de la Universitat de Barcelona: 'La guerra no va ser l'expressió més alta de la lluita de classes, com algun idealista ha dit, sinó la mostra més baixa de les debilitats d'una societat immadura i desvertebrada, incapaç encara de viure en llibertat.'

Editorial