Opinió
-
Pobres, les enquestes
Andreu Barnils
24.05.2015
-
El procés, tocat de mort
Pere Cardús
21.05.2015
-
Prendre partit
Bel Zaballa
20.05.2015
-
Pariràs amb dolor
Marta Rojals
19.05.2015
-
Els quarts seran els primers
Oriol Izquierdo
18.05.2015
-
La clau d'ERC a Barcelona
Andreu Barnils
17.05.2015
-
Nosaltres no som d'eixe món
Mercè Ibarz
16.05.2015
-
Els tres grans objectius del nou secretariat de l'ANC
Pere Cardús
14.05.2015
-
Cap on para això del territori?
Bel Zaballa
13.05.2015
-
Expliqueu als fills el conte sencer
Marta Rojals
12.05.2015
-
Notícies de Françàfrica
Joan-Lluís Lluís
11.05.2015
-
La decisiva lluita per Barcelona
Andreu Barnils
10.05.2015
-
L'exemple escocès per a Catalunya
Pere Cardús
07.05.2015
Andreu Barnils
28.06.2015
Joan Herrera, al divan
Hi ha un filòsof, Xavier Rubert de Ventós, que fa temps que ho predica. Durant massa anys els independentistes hem hagut de donar explicacions absolutament per tot. Hem hagut de seure al divan i justificar-nos sense parar: 'Porqué hablas en catalán? Porqué se abrazan Mas y Fernández? No creéis en la solidaridad? No estás en contra de las banderas? Levantar muros en pleno siglo XXI, no es un atraso? Hablar catalán, es útil? Qué piensas de Kosovo?' Rubert de Ventós se'n va afartar. És molt pesat tot lo dia haver de justificar-se i va proposar que el divan hi han de seure ells, també. Perquè ells també tenen coses a respondre. Que seguin al divan, i preguntem nosaltres, aquesta vegada.
Això mateix, però d'una altra manera, em va dir David Graeber, antropòleg il·lustre: ell no es presentaria mai més a cap beca, cap, de la Universitat. Per què? 'Perquè la pregunta la fan ells. I ja et marquen el camí. Sempre. Com es pot millorar el capitalisme amb la tecnologia? Com introduïm més galetes a l'Iran? Com s'explica l'èxit d'Adam Smith? Com posar en contacte ONG i Banca d'Inversió? Qui fa la pregunta, mana. I manen ells. Per això no dónen tantes beques amb la pregunta 'Com es pot aniquilar el capitalisme amb la tecnologia?' o 'Qui va matar la democràcia a l'Iran?'. La idea és que mana molt més qui fa la pregunta que no pas qui respon'.
L'article d'avui, doncs, és fer cas del filòsof de Ventós, i imaginar-se Joan Herrera anant al psicòleg. Per una vegada, que respongui ell. Que s'expliqui, l'home, llarg i estirat, al divan. Ben net i dutxat, fresc de cara i de ment, es troba que el psicòleg és un paio de Vic que parla anglès i viatja a Cuba i Israel. Home amb prestigi internacional, hi fa seminaris. I per ell, la clau, no és tant veure què fan els altres, ni escudar-se en el nosaltres, sinó què fas tu. I si el que fas, ho fas perquè vols, perquè ho volen els altres, la teva genètica, o ben bé què.
Per què, doncs, Joan Herrera, 'no es pot anar enlloc' amb Mas i en canvi amb Duran i Lleida, sí? Explica'ns-ho això. Què hi feu, tu i Duran, al fons de la cala? Per què tothom parla de l'abraçada de Mas i Fernàndez i ningú de la teva amb Duran? Al cap i a la fi, es pot saber per què el 9-N vas votar com el Duran (SíNo) i no com Ada Colau (SíSí)? No éreu tan semblants, tu i la Colau? No éreu tan diferents, tu i Duran? Per què en aquest punt coincideixes amb ell, i no amb ella? Quin grup sou, no, els del SíNo, més estrany? Com pot ser que els fills dels catalans franquistes, la Caixa, Dante Fachín, Duran i Lleida, el notari Burniol, Joan Herrera, la família Lara, Gemma Galdón, el Cercle d'Economia, La Klau i La Vanguardia creguin el mateix, que una nova relació amb l'estat és possible? Per què, Joan, acabeu pensant com la Caixa en aquest punt? Com és que ni a tu ni a Duran us volen posar a la presó, i a Artur Mas, sí? Per què Gemma Galdón sí, i Anna Gabriel no? Per què Pepe Rubianes era 'indepe', i tu no? Per què al final caus al costat de Màrius Carol i no de Fàtima Taleb? No ho trobes flipant? Si CiU no hi és, els anti CiU marxeu? És això Joan? Només es tractava de ser anti? I ara ets anti què, al costat de Duran? Com és que Unió i Iniciativa al final han fet el mateix, baixar del carro al darrer moment? Què diria Carrasco i Formiguera? Què diria el PSUC? Explica'ns, no hi ha pressa, perquè el canvi vindrà agafant-nos ben fort de la mà amb Gemma Galdón i Josep Antoni Duran i Lleida.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015