'Se puede' o 'no se puede'?

El 2008 el món vam conèixer el 'Sí se puede' com a traducció del 'Yes we can' d'Obama per a l'electorat hispà. El van estampar en samarretes, tasses i més marxandatge, al costat del rostre de qui havia d'esdevenir president dels EUA amb aquest lema. Però el 'Yes we can' ja l'havia fet servir l'Scottish National Party una dècada abans, i encara abans l'havien fet servir uns altres moviments polítics i socials que podem trobar a la Viquipèdia. Si partits d'arreu se l'han pogut fer seu, doncs, és perquè la proclama ja no té amo. Si en tingués cap, no sé si a hores d'ara no hi hauria ja uns quants empaperats per haver infringit la llei de la propietat intel·lectual. 

Total, que, com passa sovint, algú va tenir una idea genial i algú altre la va aprofitar per a les seues coses, perquè la gràcia de les persones és que també compartim les bones idees, malgrat que sembli que predominin més els mastegots. El 'Sí se puede', per tant, no és propietat de ningú i és de tothom. Té l'elevació del 'I have a dream', que ja pertany a tots els somiadors de causes justes, i la terrenalitat del 'Vota el canvi' que ha il·lustrat els cartells electorals de tots els colors del món.

Fet el preàmbul, anem a la qüestió. Quan el president Mas va dir que: 'El “Sí se puede” té molt poc a veure amb l'autogovern i la sobirania, la independència i el referèndum' —i continuava: 'Té a veure amb altres coses, que no menystinc gens ni mica'— la majoria dels 'indepes' van coincidir que cometia un error perquè enfrontava 'els del “Sí se puede”' amb els 'sobiranistes'. Però per servidora, humilment, la principal relliscada va ser considerar que el 'Sí se puede' tenia propietaris. Dit d'una altra manera: el president va cometre l'error de concedir el 'Sí se puede' a algú concret. A algú-altre, a algú-aliè a una causa que, per als 'indepes' —i aquí m'atreviria a incloure'ls tots— és LA causa social per excel·lència. I així, el periodista Jordi Évole, que si no sap que els sobiranistes no som Mas hauria de canviar de fonts, va multiplicar l'equívoc pels seus més de milió i mig de seguidors i ja tenim la seqüència: Mas va contra el 'Sí se puede' -> el 'Sí se puede' som nosaltres -> Mas és el sobiranisme, eeeergo: el sobiranisme és l'enemic a batre.

Molt més encertat que el duo Mas i Évole va estar Joan Herrera responent la Molt Honorable Relliscada amb aquest piulet: 'El “Sí se puede!” és patrimoni de molts catalans i catalanes. És justícia, llibertat, solidaritat. És alegria. Una alegria que creix ;)'. Hauríem de fer-li RT fins a l'infinit: sí, sí, SÍ, Joan, sí a tot. Per aquí ens tornarem a trobar: el 'Sí se puede', que en versió provinciana i poc cosmopolita és 'Sí que es pot', és patrimoni dels que aspirem a la justícia, la llibertat (eeiii, xoca-la!), la solidaritat i, per què no, l'alegria. I que el meu president hagi comés l'error de concedir-lo en exclusiva als teus no ho fa cert, ho fa una equivocació. O és que el teu president, que deu ser el mateix que el d'Évole, no s'equivoca mai? En tot cas, ni tu ni jo ni Évole, dels errors dels nostres presidents, no en tenim pas la culpa.

El Joan i els seus tenen en comú amb els 'indepes' que tots volem guanyar una vida digna per a la nostra gent, i cadascú a la seua manera. El Joan creu que 'sí que es pot' tornant a portar al taller un estat matriculat el 78, i nosaltres li diem que l'única manera que 'sí que es pot' és construint junts un estat nou de trinca. El 'Sí que es pot' és el desig que ens iguala, però la realitat a què ells aspiren ens fa desiguals. Per a ser iguals, servidora hauria de 'poder tenir' els mateixos instruments que el Joan i els seus: un estat a favor i una veu que sigui igualment escoltada. Abraçar el 'Sí que es pot' per als meus i negar-lo per als altres —per a tu 'no es pot'— és trair l'esperit del lema que es predica. Més bé que servidora ho va sintetitzar Quim Arrufat a Twitter amb un #placaplaca a dues bandes, a Mas, i a l'Évole: 'El “Sí se puede” no és cap problema, el problema és el “No se puede” fer un referèndum, no pagar el deute, tocar privilegis'. En fi, tot allò que és fora de la zona de confort de l'atac a Mas.

I ara sí, final, final. El missatge del 'Yes we can' és tan potent, té tanta força, diu tant amb tan poc, que s'entén que hi hagi qui el vulgui posseir com els hòmens han volgut posseir el cant dels moixons tancant-los en una gàbia. Canta per a mi, perquè ja ets meu, em pertanys. Però és una il·lusió forçada: si li obrim la porta, ja sabem que passarà. A volar, a volar.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La principal relliscada de Mas va ser considerar que el 'Sí se puede' tenia propietaris.