Total, per un euro...

Vinçon tanca. Però no marxeu encara, que no parlarem de Vinçon. Com tantes botigues dites 'emblemàtiques', cada vegada que en tanquen una hi ha reaccions. Si és una llibreria, tot són oooh, quina llàstima, la gent ja no llegeix, 'porco governo'! Si és una botiga de productes mal anomenats 'de disseny' —acabem aquest malentès d'una vegada: tot producte ha estat dissenyat per algú— doncs les reaccions solen anar en el sentit de: buà, amb aquells preus, què s'esperaven! Perquè dir 's'ho mereixien perquè jo no ho puc pagar' sona a venjança agra.

Dic que no parlarem de Vinçon perquè no cal: voldria referir-me a l'ampla franja de comerços que, sense ser de luxe —el luxe és una altra cosa: és l'excés—, no venen productes de fabricació massiva. Penso, concretament, en les botigues de mobiliari i/o accessoris de qualitat que veiem així de passada, anant cap a l'Ikea o tornant del 'xino' de comprar un llevataps (un altre). Perquè, des que existeix l'Ikea, com des que tenim basars xinesos, o des que comprem al Mercadona, ens hem acostumat a trobar-ho tot car. És que hi ha gana, diria algú. Doncs si hi ha gana, no hi ha res a discutir: sort de la gana, per als productors massius. I sort de l'Ikea, per als submileuristes, que quedi dit.

Si amb el menjar ens importa un rave què hi ha darrere d'un preu, imaginem-nos amb una taula, o amb un llevataps. Avui, si algú 'pretén' vendre'ns una taula de més de quaranta euros, o un llevataps de més de dos, el mirem amb cara de però tu què t'has cregut, desgraciat. Perquè nosaltres som pobres, però llestos. I si algú ens demana per què comprem taules i llevataps de nyigui-nyogui, li diem: 'Total, per quaranta euros', 'total, per un euro', i així ens tirem la vida comprant taules fungibles i llevataps desllorigats que, sumats els imports, igualaran o superaran la inversió en una taula o un llevataps bons. Perquè 'jo no sóc tonto', sats?

Que 'allò que és barat surt car' és una dita més antiga que les botigues d'origen suec o oriental. Amb tot, hi ha una mena d'orgull de comprar barat, que va més enllà de la necessitat. És un orgull-cunyat que fa que, quan hom diu que ha adquirit un sofà de mil euros, un altre hom li surt que ha!, a tal lloc en tenen de set-cents, si no de tres-cents, a veure qui en dóna menys. Abans de pensar que tal moble val mil euros perquè els costa, perquè els materials són bons, perquè és ben acabat, perquè no implica feina esclava, perquè el disseny —sí, oh, allò tan elitista i esnob— és pensat per un professional perquè sigui funcional, resistent, perdurable, fins i tot agradable, doncs abans de pensar tot això i en qui ho fa possible, la primera cosa que ens ve al cap és que ens foten el pèl. En canvi, la nostra feina sempre és mal pagada, tantes hores com hi dediquem. Quin món tan injust, redéu.

Per si cal aclarir-ho, aquest text no va contra els preus de la fabricació en massa, sinó a favor d'un altre tipus de producció que no mereix el menyspreu perquè sí, perquè a mi em paguen una merda. Què té a veure la velocitat amb una cadira que no es rovella o amb una taula que no balla? Per què no podem tenir una butaca Bonet al costat d'un llum Aläng? No tenim una PS4 o una Xbox, que val una pasta, sobre una prestatgeria bombada? Això és bo, és dolent? Tant hi fa: el tema d'avui no va de què fa cadascú a cada casa. I ara sí, enfilem el final:

Des que les grans economies se sustenten en l'obsolescència programada, o, pel que fa al mobiliari i accessoris, en el col·lapse dels components, molts botiguers no poden viure de vendre productes que duren. Que cadascú pensi com vulgui sobre les botigues que ho intenten, però si us plau, un respecte pels objectes ben fets, ben dissenyats, que també valen el preu que costen. O la crisi també se'ns ha endut la capacitat de valorar la feina dels altres? No ens equivoquem d'enemic, que és moda de dir ara: qui ens ha empobrit no és un fabricant —ni tan sols un venedor— de productes de qualitat. Hi ha preus alts, sí, però que són honestos. Deixeu-me dubtar de l'honestedat dels preus arrossegats: a qui prenen el pèl, segur, és a algú més necessitat que nosaltres.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Des que les grans economies se sustenten en l'obsolescència programada, molts botiguers no poden viure de vendre productes que duren.