Opinió

 

<5/88>

Marta Rojals

06.05.2014

Bah, només són persones

Cada matí, el Pere surt de casa per passejar el gosset. L'hi van regalar els fills quan es va jubilar i, des de llavors, treu el Tobi tres cops el dia, li parla mentre miren la televisió, el renya perquè li rosega les sabatilles --Noooi, que no en tinc cap més--, li deixa llepar la tapa del iogurt. De matinada, es desperta perquè se li ha adormit sobre el genoll de la pròtesi: mira que hi ha llit, i tu sempre a sobre... L'endemà, quan sent les llepades al nas, es recorda que és viu: Que ja m'aixeeeco, home, com ets.


Un dia, el Tobi no el desperta amb llepades ni vol caminar. Amb el cor a la gola, el Pere l'agafa als braços, pren els deu euros reservats per a anar al mercat i demana un taxi. El veterinari li fa un pressupost: dos-cents euros la visita, les radiografies, la medicació. El Pere s'ha de recolzar a la llitera del company malalt: l'imprevist és inassumible per a la seua pensió, la meitat de la qual és per al menjador dels néts. Demana al veterinari si, en lloc de l'antibiòtic, no li pot donar aigua de farigola. Els fills li han dit només és un gos, ja te'n trobarem un altre.


Aquesta pot ser la història d'un dels milers de petits nuclis familiars formats per una persona i el seu animal de companyia. La paraula 'companyia', en aquests casos, té un significat que va més enllà del mer atribut, i l'expressió 'nucli familiar' no és pas cap metàfora. Moltes d'aquestes persones són gent gran que es desperten i se'n van a dormir sols, i la seua bèstia és la que sempre hi és, la que els fa riure i els obliga a endreçar-se, sortir de casa, fer una mica d'exercici i continuar relacionant-se amb el món: Mira allà, Tula, qui et remena la cua!; Ahir no ens vam veure, Joan, que no et trobaves bé?; No tindràs pas unes tripes de peix, Rosa, per al gat?


I què passa quan aquests seus companys de vida han de menester atenció mèdica? Una visita pelada al veterinari puja tranquil·lament a quaranta euros, gravats des de l'any passat amb l'impost del luxe: el famós 21%. Qui pot considerar la salut de les bèsties --de les bèsties que donen salut-- un luxe? Elemental: els mateixos cafres que penalitzen la cultura amb l'IVA màxim i fomenten matar toros amb l'IVA reduït. El missatge és: et queixes que no t'arriba la pensió, vell inútil de merda, i encara vols que ens preocupem perquè no pots mantenir el gos.


Però és igual. Suposem que el benestar animal se'ns en fumés, i encara més les persones per a qui el seu animal és el seu benestar. Mirem-ho des del prisma de l'interès general: d'ençà que els serveis veterinaris van a preu de massatge tailandès s'han reduït dràsticament les vacunacions, les desparasitacions, els controls rutinaris i, en definitiva, la prevenció de malalties que poden tenir conseqüències, també, sobre la salut humana: la dels humans i la dels inhumans. Construir una societat malalta també és això: menystenir el patiment dels qui pateixen perquè oblidem allò que ens fa persones, és a dir, per fer-nos éssers insensibles, buits de valors, fàcils de gestionar.

Editorial