Cent gaiters

Una tarda, els anys 80, J. V. Foix va rebre al seu pis del carrer de Setantí, Sarrià, dos joves col·laboradors d'El Temps'. L'un era Sergi Pàmies. L'altre, jo. 'Montanyà?' Sí. 'Allà on anava el teu avi no estaven segures ni les minyones!' Ha, ha, ha... A mitja entrevista, encallats entre el 'm'exalta el nou' i el 'm'enamora el vell', el poeta va fer un gest. 'Volen prendre res?' No, gràcies. 'Volen un whisky?' Sí. Sí. 'Sempre passa igual. Quan dic whisky, ningú no s'hi nega.' Aleshores, inspirà lentament, llargament i profunda, a les galtetes de pernil cuit li va pujar un vermell pastel, i amb els ulls desmesuradament oberts, signe de pànic o d'autoritat, cridà: 'Gaudiooooooosa!.... Gaudioooooooosa!' A l'instant entrà per la porta, coixejant, una dona molt vella, geperuda, amb davantal de minyona. A les mans tremoloses portava una safata, vasos, gel i una ampolla de whisky 100 Pipers. Nosaltres ens vam animar. Ell, no. No bevia. Tenia un ull clavat en mi. L'altre, en la minyona. Tot i amb això, ens devia agafar confiança, perquè ens va revelar que la seva oposició a la dictadura havia consistit a escriure als aparadors de la pastisseria paraules que fossin igual en català i en castellà. O sia, 'nata' o 'crema'... Carai! Mimetisme? Com pots ser tu, si ets contrari de tu? Impossible. Ets allò que ets i punt. Un 'qüentista', en aquest cas. Val a dir que jo era massa jove i inconscient, encara, per al desànim total, però aquella va ser una bona pista. El meu avi m'havia dit que mai no pensava tornar de l'exili, i ho va complir. Però no per la cara que farien alguns quan el veiessin, insistia, sinó per la que hauria de fer ell, en veure'ls. Gràcies al pastisser vaig començar a entendre què m'havia volgut transmetre el vell sàtir assetjador de minyones. En una altra ocasió, Joan Ferraté, ens va dir que els franquistes i els antifranquistes eren com el pany i la clau. Aquell dia es va fer la llum.

Des d'aleshores, quan passejo pels carrers de Barcelona, sento la melodia desafinada que toquen els cent gaiters fugits de l'etiqueta. Els intel·lectuals catalans no treballen. De què serveixen els intel·lectuals? Ja ho sabem. Ho podem dir ben alt. Es passen el dia al carrer. Tocant la gaita. Amb les galtes a petar, els ulls exorbitats, van bojos per 'pillar'. Rima i tot. No us heu demanat mai si la causa del fracàs universitari no es podria deure al fet que els catedràtics no fan la seva feina, sinó que toquen la gaita ben fort perquè els polítics s'hi fixin i els donin un sou? Es creuen omnipotents, són omnipresents. Assessoren partits polítics i equips de futbol, televisions i ràdios, centres culturals i comercials, col·leccions de cromos i aparadors, museus i fires de mostres, esdeveniments estratosfèrics i pessebres internacionals, bancs i caixes d'estalvis. Bavegen per ser de qualsevol comissió, consell o despatxet del poder des d'on es reparteixen calers per a fabricar 'productes culturals' i quedar-se, com a bons patriotes, la comissió. I com que diuen que som una democràcia, tothom hi té lloc. Fins el nét d'en Cambó. No hem anat pas gaire lluny, en això. La burocràcia cultural es multiplica d'una manera alarmant. Els egos s'inflen. Com condoms bufats. La universitat s'enfonsa. La literatura esdevé indústria cultural. El transvestit i la lleganyosa ens sobrevolen, fantasmals, amb catifa vermella. I ells, els intel·lectuals, desafina que desafina, rambla amunt, rambla avall, amb la faldilla escocesa voleiant i el nas vermell. Pallassos amb barretina. No deu ser tot un guinyol?

Per si en teníeu cap dubte, avui, 26 de gener, en el setantè aniversari de l'entrada dels franquistes per la Diagonal, a la seu del Col·legi de Periodistes (de què...? Sí, sí, de periodistes), Carlos Sentís rebrà la Medalla d'Or del Mèrit del Treball que li atorga el ministre de Treball i Immigració espanyol. Se l'ha guanyada. Sí, senyor. Sobretot, per immigrant. Ocupant, per a ser més precís. Fa setanta anys que va arribar d'uniforme i encara hi és. A més, no li ha calgut adaptar-se. Nosaltres ens hem adaptat a ell. Cal reconèixer-li el mèrit. Ara, pencar, no ha pas hagut de pencar gaire. De Madrid, qui vindrà? Corbacho o Licinio de la Fuente? El pany o la clau? Per cert, Gaudiosa, porti'm l'ampolla de 100 Pipers, gel, i que passin les minyones... Ah! i abans d'anar a dormir, vingui'm a veure que li faré una frega de Vicksvaporub a la gepa. I pooooorti'm l'orinal...! Què em seeeeent? Ai, no sé què tinc..., Perboco? Vomito? Gumitu? Rohu?

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet