Vendre la casa i anar a lloguer (II)

El saben aquell que diu que és un promotor que, negant-se a arronsar preus, no col·loca els pisos ni a bufetades. Doncs el nostre home va a la seua caixa, els plora que el mercat no respon al conte de la lletera que havien calculat, i aquesta caixa, que ja veu clar que no en traurà ni un cèntim, decideix de saldar el deute en espècies, perquè menys li donarà un roc. Aleshores, l’entitat s’inventa el projecte ‘Lloguer solidari’, i anuncia a bombo i platerets que arrendarà aquests habitatges a famílies necessitades per un preu just. El públic aplaudeix enfervorit: És que mira que són bones persones! Allò que dèiem: menys dóna un roc, o, si parlem de totxos, un promotor.

Un altre, som-hi, que avui anem llançats:

El saben aquell que diu que és una família víctima de la ‘desocupació conjuntural’ que ja no pot costejar la hipoteca. Esgotats tots els recursos amb la seua caixa, finalment l’entitat s’apropia el pis sencer en canvi del deute parcial, i la diferència, per les molèsties. Molt bé: queden en paus, i la família, a buscar-se una altra casa que pugui pagar. Aleshores, l’entitat idea el projecte ‘Lloguer solidari’, i anuncia amb traca i mocadors que arrendarà aquest pis a famílies víctimes de la ‘desocupació conjuntural’, i, ara sí, per una mensualitat digna. El públic es posa dret, exultant: Els d’aquesta caixa són uns campions!

Heus aquí dos acudits dolents basats en fets reals. El programa ‘Lloguer Solidari’ existeix, i el van presentar la setmana passada com la magna obra social d’una gran caixa catalana. El titular diu que llogarà 3.000 habitatges nous per uns 85-100 euros mensuals a famílies i individus amb rendes minses. La majoria eren pisos de promotors ‘que no han pogut incorporar-los al mercat’, i un 25% són objecte de ‘dacions en pagament’. I ara ve la lletra petita, que una veu en off llegiria ràpidament: A Catalunya, l’oferta és de 443 pisos, dels quals cap ni un a Barcelona ciutat, on més piquen. Fi de l’anunci. Aquesta xifra tan solidària, per a entendre’ns, equivaldria al volum de quatre promocions mitjanetes de les que s’aixecaven a la Molina quan lligàvem els gossos amb llonganisses.

Perquè, perdre-hi per perdre-hi, no podrien bancs i caixes convertir els hipotecats-escanyats en llogaters-decents perquè ells i família no haguessin d’arribar a l’extrem d’abandonar casa seua? I aaara! O, perdre-hi per perdre-hi, no podrien els promotors llogar o vendre els pisos directament a uns preus raonables? I caaa! Aquí es tracta d’extreure tot el suc del cas, d’aprofitar l’anomalia estructural del mercat de l’habitatge per, alehop!, inventar-se aquesta classe de pedaços presentats com la graaan obra social i solidària. Obra social psicològica, en diria jo: la de fer-nos creure que un lloguer digne és una obra de caritat. I obra social publicitària, també: allò de ‘per a tota la resta, com sempre, Mastercard’..


Primer article de la sèrie: Vendre la casa i anar a lloguer (I)

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Perdre-hi per perdre-hi, no podrien els promotors llogar o vendre els pisos directament a uns preus raonables?