Opinió

 

<49/88>

Marta Rojals

18.04.2011

Civilització

La ciutat de quarts de set del matí en realitat són dues: la de qui tira amunt la persiana, i la de qui l’abaixa, ja més allà que aquí. Els moixons no canten igual per qui entra a casa mirant avall, que per qui en surt mirant amunt. Per primer cop en mai, ho pots constatar. L’alba dels carrers és com un mecanoscrit del segon origen: tots per a tu, tot per a fer, temps per a tot. Així, doncs, baixes xino-xano cap a mar, que per força també ha de ser diferent de l’altre mar, el que queda a l’esquena. El mar i la mar, per dir-ho en llenguatge no sexista, amb els seus barcos i les seues barques, els seus peixos i les seues peixes, els seus monstres i les seues monstres. La sorra, a les set del matí, encara no ha estat conquerida per la vulgaritat. Seus a l’escullera, doncs, a expectar.

A banda i banda del reflex del sol fa una aigua àrtica, d’aquelles d’on surten jubilats molls i amb bigotet que diuen a càmera, alçant un dit: traca-tants anys i cada dia del món, plogui, nevi o faci sol! I et desperten un calfred a l’espinada. Si la mar encara és hostil a la pell, deu ser per alguna cosa. Tothom ho sap pels quadres, per les postals: en una platja, tres són multitud. Per això seus a l’escullera: una figurant de més a la sorra, i t’espatllaria el quadre. Les bèsties no compten.

Dos gossos enjogassats a trenc d’onades, baixes com una respiració. S’encabriten, fan veure que es mosseguen, les cues dretes, pendulants com metrònoms. L’amo de l’un xerra amb l’amo de l’altre, tres metres entremig, i fan apreciacions tècniques i veterinàries. Els gossos feliços recorden els nens feliços, allò de la innocència del món, blablablà. Automàticament penses en explosions, uniformes caquis, aigües negres, rius de pols. Homes i dones com tu, esparracats i cridant entre parets de runa el nom del seu gos. I gairebé al mateix temps tornes a mar, el mar, la mar. Als dos gossos que ara surten rabent sota la paràbola d’una pilota de tennis que, op!, no arribarà a tocar l’aigua. Els amos els animen amb crits i rialles, i t’adones que tu també rius. Els gossos feliços, com els matins plàcids i els mars d’abril, són la mesura de la civilització.

Editorial