Opinió

 

<49/88>

Marta Rojals

06.04.2010

Primaveres

A la ciutat de més d’un milió i mig d’habitants, la primavera és una estació domesticada, esporgada, perimetrada. Una zona verda és un rectangle d’asfalt tarificat, caixa cobri. Un punt verd és una deixalleria de residus tòxics i olis pudents. Un semàfor verd és un brogit de motor, el pas que s’accelera, correm-hi tots. A les voreres, els arbres surten a respirar per escotilles de formigó.

A la ciutat de més d’un milió i mig etcètera, la primavera municipal té portes, té horaris, té web. Els passejadors s’hi endinsen amb ulleres de sol, recorren camins escombrats, baden al verd en un banc, entre dues papereres. Els xiquets amb les vacunes en regla hi fan sortides agafats de la mà, això és una fulla de pi, això és un arbust, no trepitgeu la gespa, no us allunyeu del grup. Una excursió, una redacció.

A la ciutat de més d’un milió etcètera, en un barri reticulat, en un carrer de quatre carrils, en una vorera comercial, un escocell diferent: a la soca del til·ler, una miniprimavera emergent: pètals desperts, rosa i lila, surant sobre núvols verds. Un rètol manuscrit t’ho explica: ‘Gràcies per deixar-me viure aquí’, i tu penses, gràcies de què?, no és pas meu, el carrer. Ja ho veus: unes flors okupes demanen permís per a ser.

A la ciutat d’etcètera, un dilluns de pasqua, solars hipervalorats esperen el seu moment. Al Google Earth, entre gris i gris, pedaços de sol encès. L’edifici no arriba i, mentre no arriba, la terra és viva i ressuscita: un polsim de blanc, un polsim de groc, matolls escabellats que proven sort. A l’arrel de les grues mortes, una mica de vent: lletsons tibants i feréstecs, tiges ertes, pessigolles a l’acer.

A la ciutat, entre les llambordes, una pilona obsoleta, segada arran de peu. Cent mil soles de sabates, ningú no la veu. Plou aigua, plou arena i una llavor que s’hi colga i un dia comença el sol. Un clot, un brot, a recer d’una tanca diminuta i rovellada. Un miracle? No: un jardinet anglès. Un jardí mínim, circular i secret. Un moment, un pensament: que la minúscula tanca el guardi per molt de temps.

Editorial