Opinió

 

<49/88>

Joan Roma

24.11.2009

'Ells'

Si volem comprar-nos un pis, ens assegurarem que es trobi en condicions, que el venedor sigui fiable, i llegirem atentament les clàusules del contracte i les especificacions tècniques. Una feinada! En canvi, si he d’elegir els qui decidiran les condicions que regiran la nostra vida durant quatre anys, vuit o més, és probable que ho faci ullant distret la TV o escoltant de passada uns tertulians que, tots, semblen tenir raó sobre uns 'programes' que no arribarem a llegir. I això que molts ens vàrem passar mitja vida sospirant per la democràcia i admirant les persones que donaven la cara en els moments difícils com a mitjancers i conductors dels millors desigs de la convivència humana.

Ara sabem que era un missatge enlluernador, només atribuïble a la foscor de la caverna de què eixíem.

I ens vàrem posar unes ulleres de sol que només deixaven veure la foscor dels altres fins que ens adonàrem que la foscor afectava els altres, els nostres i els de més enllà. Aleshores començàrem a parlar de 'ells'.

Descobrírem que eren humans i no ens va agradar la troballa i encara no ens agrada.

Humans en una feina inhumana que els deixa dormir poc, que els omple tots el àpats de discussions sobre temes crucials, que els aparta de la família, que els exigeix de saber de tot o de fer-ho veure. Una feina en què han d’aparentar seguretat en tot moment, tenir bon aspecte i estar permanentment disponibles per als mitjans de comunicació que tant temen i estar disposats a defensar allò en què no creuen tot fent-ho versemblant sense semblar que passin vergonya. Una activitat que els obliga a mostrar-se encantadors, aguts o ferms en la indignació, com ho requereixin les circumstàncies..., encara que els insultin, amb el perill constant de ser portats als tribunals per corruptes o per semblar-ho.

Una posició que poden perdre a mans dels adversaris o dels més pròxims, que és allò que més dol, que poden caricaturitzar-los, escarnir-los i injuriar-los gairebé sense límits i, nogensmenys, responsabilitzar-los de pràcticament totes les coses que passen.

No ho sé, vostès, però jo comprenc bastant bé que els practicants d’aquest ofici s’alienin de la realitat quotidiana i comencin a dir vaguetats, confonguin lleis i plans amb el fet d'aplicar-los, que usin la defensa i l’atac com a formes principals de relació amb els altres o que acabin confonent públic i privat.

Com veuen, tenim proves per a qualificar aquesta activitat de gran risc i considerar que els qui l’exerceixen són objecte d’observació i de cura especial. Seria una garantia que aquesta activitat fos tinguda per una professió; així el seu col·legi en podria prohibir l'exercici per períodes perllongats, establiria proves d’accés exigents i aplicaria uns codis deontològics severs. Fins i tot podrien tenir centres de recuperació per a damnificats en exercici i l'obligació de fer-se autònoms per aprofitar la protecció de minidesocupació recent.

Però no es preocupin, que no proposo pas un enèsim programa de regeneració. Només provo de trobar una manera de reduir les meves expectatives a quelcom raonable, limitat, imperfecte, però factible. Vaja! Quelcom humà que no m’obligui periòdicament a fer exercicis pesats de nostàlgia, indignació o cinisme i que em permeti de dedicar l’atenció i l’acció a qüestions directament vitals i, sobretot, evitar-me la temptació de començar a parlar de 'elles'.

joan.roma@mesvilaweb.cat

Editorial