Opinió

 

<49/88>

Marta Rojals

21.04.2009

El conte de la lletera, segona part

Aquests últims anys de pirotècnia creditícia, els partidaris del lloguer immobiliari ens hem hagut de sentir dir de tot, de ximples en amunt. Que, quan hom entrava per porta llogada, els quartos saltaven per la finestra. Que, arribats a jubilats, no tindríem ni uns tristos trenta metres quadrats on deixar-nos caure morts amb la suficiència de qui se sap una ànima propietària. Doncs bé, ara es veu que algú ha començat a treure la calculadora, i, fets quatre números, resulta que la propietat hipotecada, posem-hi a quaranta anys, al final s’haurà alimentat d’una tal quantitat d’interessos i depreciat fins a un punt que, tot plegat, el disgust ja valdria per cobrir el lloguer de mitja vida i quart. Els experts auguren la imminència d’una fluixera de budells generalitzada.

Diuen que a Catalunya hi ha 65.000 habitatges nous per col·locar. 65.442, per a ser més exactes, que en aquest escaig, hi cap tot el meu poble, poca broma. La xifra és el resultat de l’estoc de fa dos anys multiplicat per deu. I mentre tots aquests sostres van criant teranyines i gotelleres, es dóna la paradoxa que tota una generació de jóvens que ja comencen a fer cabells blancs es troben obligats a compartir pisos com adolescents, ajornant amb indefinitud tot de projectes vitals d’aquells que, segons com, no tenen espera. Que a mi encara m’han d’explicar com és que el grau d’endeutament hipotecari no pot sobrepassar el trenta per cent dels ingressos de la víctima, i en canvi ningú no troba el viu al fet que aquest grau de penitència pugi arribar al noranta per cent en el cas d’un lloguer. Potser el conseller d’Habitatge, el senyor Baltasar, me’n sabria fer cinc cèntims d’aquesta feliç regla de tres.

En la foto fixa del ram del totxo, tothom plora. El senyor Reyna, per exemple, que és el president de l’Associació de Promotors de Barcelona, fa dies que s'arrossega per les tv fet un sac de lamentacions, i, a mi, certament, m’ha estovat el cor. Perquè, com diu la dita, dos no construeixen si un no vol, i, atès que la llavor promotora no germina sinó en terrenys receptius a l’adob del mercadeig, la responsabilitat última d’aquest superàvit immoble es deu trobar un pèl més amunt. Ves que no sigui en els consistorials prestatges d’uns ajuntaments que, amb aquella alegria i despreniment, han anat repartint permisos per a alçar tantes parets com cabien entre els marges de les seues contrades.

Per tot això, segur que a hores d’ara no deuen ser pocs els batlles que, travessats pel fibló de la culpa, rebreguen els llençols fins a punta de dia amb els punys fets un nus. Doncs aquesta humil contribuent els voldria proposar una sortida rodona per a redimir excessos pretèrits i sortir revifats del tràngol amb un gruix de vots definitiu: destinin fons públics a adquirir a preu de cost, si encara el val, tot el parc d’habitatges buits amb llicència segellada al seu terme, i posin-los de lloguer a perpetuïtat. A tres-cents euros mensuals la peça, un preu que s’adiu amb la dignitat del treballador, els els prendran de les mans, i en cosa de vint anys hauran recuperat la inversió i sostingut una pètria majoria absoluta. Al cap i a la fi, especular també és això, i al suc d’aquest tracte no hi haurà banc que s’hi resisteixi. Per una altra banda, tota aquesta tropa de promotors que tant s’han afanyat a reblir fins l’últim racó edificable del país, natural seria que per fi poguessin descansar com es mereixen la resta dels seus dies, per allò de la feina feta, que no té destorb, i ja els avisarem quan els hàgim de tornar a menester.

Editorial