Opinió

 

<49/88>

Juli Peretó

16.10.2006

El futur de l'Institut d'Estudis Catalans

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) comença la celebració del seu centenari. Convé de recordar els orígens de la institució, nascuda tot seguit del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906 i sota l’impuls d’una generació d’intel·lectuals compromesos amb el país i delerosos de fiançar un futur per a la cultura catalana al món. Aquell IEC naixia de la racionalitat, l’universalisme i la modernitat, com ha remarcat el president Salvador Giner. Aviat el model a seguir per l’acadèmia nacional catalana fou l’Institut de France, veritable acadèmia d’acadèmies on tots els sabers s’entrellacen. Des del 1922 el IEC pertany a la Unió Acadèmica Internacional i, a més dels membres numeraris i corresponents, avui compta amb vint-i-sis societats científiques filials, trama i ordit d’un subtil teixit intel·lectual que s’estén pertot arreu de les terres de parla catalana.

Tot i les letargies i adversitats patides durant les dictadures del segle passat, el IEC aconseguí de convertir el català borrós de fa cent anys en una llengua de cultura moderna. L’empresa fabriana arriba fins als nostres dies i encara resta un feina inacabable en un món vertiginós on cal adaptar-se a les tecnologies i a les demandes socials si no volem una llengua fòssil. Però el IEC és (i ho ha de ser més encara) molt més que l’acadèmia de la llengua catalana. És també l’acadèmia de l’humanisme del segle XXI, és a dir, de la història i de la física, de la geografia i de les matemàtiques, de l’arqueologia i de la biologia, de la literatura i de la medicina, de la filosofia i de la química, de la sociologia, l’economia, el dret o les tecnologies. Res humà no és aliè al IEC.

Es preveu un debat ampli sobre el futur del IEC, després de repassar i homenatjar els orígens de la institució i l’evolució del pensament aquests darrers cent anys. El meu model és la Royal Society de Londres. L’esforç continuat, des del segle XVII, en la promoció del pensament crític, obert, lliure, laic i sense inhibicions, ha fet d’aquesta acadèmia un bastió de la racionalitat contra la pseudociència i l’obscurantisme fonamentalista. I un referent per a la ciutadania i els poders públics. La responsabilitat de l’acadèmia és d'evitar el crepuscle de la Il·lustració, afirmava Lord Robert May d’Oxford en el seu darrer discurs presidencial. Per a comesa de tal magnitud ens cal adherir també les universitats i esmolar estratègies amb els ensenyants de tots els nivells educatius.

La dama d’ulls plàcids, suggerida per l’artista valencià Manuel Boix en el cartell del centenari, és l’acadèmia independent i reflexiva, pensarosa però esperançada en el país, és la raó plantant cara a les complexitats del món, és la incitació de la ciutadania a atrevir-se a pensar. Aquest és el meu IEC del futur.

Editorial