Opinió

 

<48/88>

Marta Rojals

29.10.2013

Pollastre-nostàlgia-ràbia

Diuen que el bon independentista no s'ha de fixar en què faci Espanya (el concepte, no el nostre cosí de Màlaga), que nosaltres hem d'anar a la nostra. Això també passa entre el barcelonisme: 'Què, què ha fet el Madrid?' Deixa't estar, el Madrid!, nosaltres a la nostra. Cosa que està molt bé fins que no toqui jugar 'el clàssic', com dissabte, i aleshores és impossible de no tenir en compte què fa l'altre.


A hores d'ara, 'el clàssic' de la independència es juga cada dia. I què, què ha fet, Espanya? Doncs diumenge, per exemple, Espanya (el concepte) va anar a una concentració de l'AVT contra una sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. La qüestió és prou delicada perquè siguem curosos: Espanya no va organitzar la concentració, hi va fer acte de presència: hi va posar l'himne, les banderes, els paladins públics de l'espanyolitat, les proclames de '¡Viva España!', '¡Fuera Estrasburgo!', '¡Viva la Guardia Civil!'. És l'Espanya que, fins que no ens demostri el contrari, malda per presentar-se oficialment així al món.


La concentració de diumenge era una reacció a una sentència europea. Per tant, la podríem agafar com a mostra de laboratori per a la teoria que ve a continuació. Que servidora recordi, és la primera concentració de cara a la UE dels últims anys. Si no, a qui es dirigia la lectora del manifest, Isabel San Sebastián, quan llegia: '¡Todo lo que estamos viendo apesta a negociación con ETA!'? També acceptaríem que era una concentració contra el seu gobierno-covard-gallina-capità de la sardina --'¡Rajoy, marioneta, que te vote la ETA!', cantaven--, però justament perquè no ha sabut fer fora fronteres allò que a dintre practica a l'ample: influir en les decisions dels tribunals. Sigui com vulgui, aquesta és la imatge que els ha semblat més adient per a dirigir-se a Europa. I si no era aquesta, i en això hi insistirem, encara no ens han donat proves que sigui una altra. L'escut de les majories silencioses ha passat per tantes mans que ja no serveix ni per a fer acudits.


Però encara n'hi ha més. Sí, no ens n'hem oblidat. Entre les imatges que no els fa res que voltin pel món ni que s'identifiquin amb les seues causes justes --perquè si no ja ho sabríem, perquè si no ja ho haurien evitat, perquè si no ja ho haurien condemnat amb mil comunicats urgents que ara correrien per totes les agències de premsa internacionals--, hi ha les exhibicions desacomplexades de banderes franquistes, de feixos de braços amunt, de càntics i apologies punibles: 'Otra dictadura sería mejor que esta democracia.' En fi: res de prou greu per a incomodar els concentrats. I encara pitjor: res de prou greu per a incomodar l'altra Espanya, que sabem que hi és, eh?, però que no ho demostra amb contundència. És l'Espanya que a Catalunya amb prou feines sentim fluixet i de passada quan ve a quedar bé per a vendre els seus films, els seus llibres, les seves cançons.


Tornem al manual de l'independentista: ens ha d'importar gaire, la imatge que vulgui mostrar Espanya (el concepte, repeteixo) de si mateixa? Home, considerant que la partida és en curs, humilment diria que sí. Al final, la projecció internacional del 'procés' té un component publicitari ineludible en els temps que vivim. El món desconeixedor d'ambdues parts, amb qui tindrà més números d'identificar-se, amb la imatge 'il·lusió - democràcia - Via catalana' o amb la inversa 'pollastre-nostàlgia-ràbia'? Jo ho tindria clar. I si el concepte que volen vendre no és aquest, que és un altre, els partidaris ja es poden espavilar a sortir al carrer i proclamar-ho als quatre vents, perquè de moment no consta. Al pas que van, quan reaccionin --i de cara al món serà bo que ho facin--, els catalans ja només els podrem aplaudir des de fora.

Editorial