Espanya ha perdut, i el periodisme, també

Ja tornen a mentir! Espanya no ha guanyat. El poder polític i econòmic espanyol, centralista i de dretes, ha perdut. Augmenta, com mai, la participació, la gent s’hi implica, vol opinar sobre l’autodeterminació i la gestió neoliberal de la crisi. Augmenta, i molt, el nombre de diputats en favor de la independència. I augmenta el nombre de diputats d’esquerres, incloent-hi l’opció anticapitalista. Amb aquestes dades, com poden dir que Espanya, la de Rajoy, la de sempre, ha guanyat? Encara que el PP es mantingui, i Ciutadans (Falange?) pugi, lògica reacció a l’independentisme, no hi ha pas prou arguments.

O potser és que la patacada de CiU, o de Mas, que sí que ha perdut i força, ja fa que se sentin guanyadors? Catalunya és CiU? És Mas? Aquest reduccionisme interessat i pervers dels madrilenys, s’entén. La campanya de Mas i els escrits aduladors de molts sobre l’intrèpid timoner els ho serveix en safata de plata. Ara, que hagin aparegut, tan ràpidament, altaveus seus aquí, ens demostra la força dels mercenaris del poder.

I alguns periodistes estimen el poder que funciona amb vaselina, té torticoli agut, gota i una calba confederal, lluent com un clau de Crist i suau com un pet de monja.

Jo crec que no es pot parlar de periodisme a Catalunya des del moment que ningú de nosaltres no va ser capaç d’investigar i de destapar un frau tan espaterrant com el del Cas Palau. El periodisme fa anys que es va morir. Aquí, ni déu no investiga res. Ni déu no controla les maniobres del poder. Ni déu no gosa denunciar la corrupció. Ara, això sí, cada dia hi ha més savis que escriuen als diaris i xerren a les televisions i a les ràdios. Cada dia hi ha més propagandistes incrustats als mitjans, més intel·lectuals fantasma estarrufant-se davant les càmeres. Callen, o fan soroll, i fan la pilota a qui toca, a l'espera del dia que tornin a obrir generosament l’aixeta de les subvencions.

S’ha parlat molt de la bombolla immobiliària. Del totxo. Per què no parlem, també, del totxo cultural i dels mitjans? Per què no analitzem quins han estat els principals beneficiaris dels diners públics --i amb quin resultat per al país i per a les butxaques d’empresaris, publicistes, artistes i tots els altres animalets del pessebre? Quantes bombolles es van crear, que encara no han petat? Quants condoms bufats sobrevolen els nostres caps amb aquella alegria? Quants periodistes, disc-jòqueis i pallassos s’han untat a còpia de muntar productores a l’empara de TV3? Per què no els contractaven, normalment, com a treballadors, per comptes de permetre que es transvestissin d’empresa privada, a costa dels diners públic? Ja ens ho estudia això, el CAC? O el consell d’administració?

Ara mateix hem tingut, durant un mes, els millors especialistes i cervells mediàtics del país analitzant i dissecant tots els ets i uts de la campanya. Hem arribat a saber els piulets més imbècils, els colors dels mitjons, les cançons preferides i els hàbits alimentaris de tots els candidats en zel. S’han fet acudits, brometes, enquestes i tota mena d’estudis sociològics.

Diuen que eren les eleccions més importants de la nostra història.

Si així era, jo demano: com és que ningú no ha estat capaç de predir o, si més no, d'apuntar, el gran daltabaix de CiU? De debò els ha agafats a tots per sorpresa? O són uns inútils o és que pensen en un altra cosa. O no toca.

Els mitjans, i els seus brillants analistes, viuen en una bombolla fictícia que els allunya de la realitat. És un núvol virtual que es retroalimenta del molt que cobren, dels seus deliris i dels somnis dels polítics, i no saben quina és la voluntat de la gent del carrer ni els interessa saber-ho? Si així fos, poca conya.

Què és un intel·lectual? A mi, m’agrada la definició d’Edward W. Said: 'Un intel·lectual no és aquell de qui es poden predir les posicions públiques, ni tancar-les dins d’un eslògan, l’ortodòxia d’un partit o un dogma immutable. L’afiliació política, la procedència nacional i les fidelitats primeres mai no han de passar al davant dels criteris de veritat vinculats a la desgràcia i a l’opressió. Res no desfigura més la imatge pública de l’intel·lectual que les oscil·lacions, el silenci prudent, el soroll patriòtic i la negació teatral.'

En coneixeu cap d’aquest estil per aquí….? Tornant al principi: Espanya ha perdut. I el periodisme, també.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Com és que ningú no ha estat capaç de predir o, si més no, d'apuntar, el gran daltabaix de CiU? De debò els ha agafats a tots per sorpresa? O són uns inútils o és que pensen en un altra cosa. O no toca.