Opinió
-
Una història de la Ribera d’Ebre
Marta Rojals
26.09.2011
-
Moros sota sospita
Xavier Montanyà
22.09.2011
-
Ai, Jennifer
Marta Rojals
19.09.2011
-
L'Àfrica és el nostre futur?
Xavier Montanyà
15.09.2011
-
Sobre l'extrema dreta
Xavier Montanyà
28.07.2011
-
El problema de l’home (i de la dona)
Marta Rojals
24.07.2011
-
El nen perdut
Xavier Montanyà
22.07.2011
-
Transvestits
Marta Rojals
18.07.2011
-
Urraca, voltor de la transició
Xavier Montanyà
15.07.2011
-
L’amic dels seus amics
Marta Rojals
11.07.2011
-
Oferiu coca als rebels que fracassaren
Xavier Montanyà
08.07.2011
-
Em pot repetir la pregunta?
Marta Rojals
03.07.2011
-
No m’irradiïs
Marta Rojals
27.06.2011
Xavier Montanyà
04.11.2011
To de re per a mandolina i clarinet
El Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona, In-Edit, va presentar dimecres 'To de re per a mandolina i clarinet', de Jordi Turtós i Àngel Leiro, produït per TV3, un bon treball que palesa i analitza la irrupció de la música laietana, un moviment clau per a explorar el punt zenital de l'esperit dels anys 70, a Barcelona. La crònica abasta del 1973, fundació de Zeleste, al 1978, últim Canet Rock. És una època que, a vegades, s'ha revisitat amb tocs nostàlgics o graciosos, que la redueixen a l'anècdota o a la batalleta. Aquest documental, en canvi, no minimitza el passat, el dignifica. Amb tranquil·litat. Desenterrant el rastre d'aquell esclat de creativitat, excita tot un ventall de sensacions i interrogants adormits. I ho fa fent parlar i tocar els músics, amb sinceritat i sobrietat, sense impostures, recuperant per a la crònica musical catalana un espai oblidat, fundacional.
Al Zeleste, epicentre de la música laietana i de l'època, jo hi vaig anar més tard. Els 80. A fer-hi copes i a lligar, bàsicament. La música laietana hi era molt present, encara. M'agradava, però era allò que hi sonava de fons. Vaig anar a concerts, festes i festivals. Ho passava molt bé. En veient el documental t'adones que tot allò anava en consonància amb les coses que senties i pensaves. Que aquella generació de molt bons músics, la seva evolució, les seves característiques, s'acordaven amb el nostre estat d'ànim. El d'una joventut convençuda de reinventar-se una manera de viure. O que creia que ho feia, molt anàrquicament, momentàniament i fugaçment. O potser no. La nit de l'estrena, Manel Joseph, el cantant de l'Orquestra Plateria, deia que, poc abans i després de la mort de Franco, es va aprofitar un forat que se'ls havia desorganitzat, i la cosa va durar fins que va arribar el senyor Pujol. Un acotament científic, precís, d'un període que potser tendim a menysvalorar, però que és decisiu, en la música, i, sobretot, en tots els àmbits de la vida.
Aquells músics de primera fusionaven estils, trencaven ortodòxies, afegien flamenc a la sardana, i tenores al rock, eren cultes i populars. Diuen que cercaven les arrels, que no es volien assemblar a res que vingués de fóra, tot i que, òbviament, s'impregnaven de Miles Davis i Frank Zappa. No estaven sols. Hi havia promotors arriscats i visionaris, públic, bons lletristes, valentia, creativitat i confiança en les idees i capacitats pròpies. Diuen que va ser un esclat fugaç. Com un coet de nit de Sant Joan, deia en Sisa. Com les aigües desbordades d'un pantà que rebenta, deia Pau Riba. Segurament. No es va saber vendre com la 'movida' madrilenya. Millor, segurament millor.
Després es va organitzar la cosa i va venir en Pujol. I tots els altres. L'ordre, els comissaris, les directrius culturals i la subvenció. Els cursets per a animadors socioculturals. L'IVA i les factures. Els comitès assessors, les marques per a exportar i els grans pessebres. Havíem d'entrar al mercat, calia ser comercials. Es van posar a dissenyar i a copiar. Malament, molt sovint. Van construir tot un altre món. Organitzat des de dalt. Potser per això, precisament, un episodi cultural tan interessant i peculiar no s'ha documentat fins avui, tot i que ja fa molts anys que tenim televisió pública. Ho podreu veure d'aquí a dos diumenges, el dia 13, al Canal 33. Per cert, 'To de re per a mandolina i clarinet' és el títol d'una cançó emblemàtica de l'Orquestra Mirasol. M'ho van haver d'explicar. En aquells anys jo anava bàsicament a lligar. La reconeixereu des dels primers acords. Sense nostàlgia.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015