La matèria primera

Fa temps que em fa l'efecte de viure en un país que té molt poc a veure amb la imatge que en reflecteix el cinema, la televisió i la literatura que es fa en aquest mateix país. L’exploració de la nostra realitat és deformada per la lògica uniformadora de la moda i del mercat, i per la dictadura dels seus mandarins, enquistats als despatxos dels mitjans i de les productores, a les editorials o a les universitats, des d’on imposen el seu catecisme de l’èxit, que no és res més que la còpia defectuosa dels anomenats 'productes culturals' que triomfen a fora. Aquest país és normal fins i tot en la mediocritat i en la manca d'enginy i de risc que demostren els nostres sacerdots, aquells que han retallat el llibre sagrat seguint el patró dels seus interessos, aquells que detenen el monopoli per interpretar la paraula de l’Altísim i, per tant, imposar el dogma. Contràriament, i en això som anormals, hi ha molt pocs creadors que tinguin un projecte de treball coherent, seriós, al marge dels camins traçats pels mandarins acomplexats de ser catalans que confien que imitant els de fora, algun dia, aquests acotaran el cap i ens miraran amb simpatia, com se sol fer amb un gosset simpàtic que remena la cua i se’ns frega al camal dels pantalons.

Sembla un país de mesells fets a motlle amb una ocupació a la vida: acatar normes, guanyar calers i premis, i triomfar, a base de distanciar-se, distanciar-nos, cada dia més del país. Si més no, del que jo conec. Visc, vivim, doncs, en un país encara per explorar. Alguns, pocs, han començat fa temps. Reconec el meu país, la meva realitat, en la feina de Marc Recha, Perejaume, Francesc Torres o Miquel Barceló, per exemple, artistes tan sòlids com sorprenents, que han estripat discretament els catecismes locals, burlant els mandarins, per parlar-nos del nostre món real o imaginari, de la nostra vida, i, aconseguir, alhora, que, en la seva obra, també s’hi reconegui la gent dels altres països. En literatura, per mi, un dels mestres és Francesc Serés, que acaba de publicar 'La matèria primera' (Empúries, Premi Octavi Pellissa). 'La distància entre el discurs de la classe dirigent i la societat és abismal', ha declarat l’autor a la premsa. Absolutament d’acord.

Tant en la ficció, 'La força de la gravetat' (Quaderns Crema, 2005), com en la realitat, 'La matèria primera', Serés ens retrata un país que, per fi, em sembla recognoscible. A partir de gent molt diversa que li han explicat vida i maldecaps, l’escriptor construeix una gran crònica-mosaic d’un país real, mirant-lo de cara, sense prejudicis, escoltant i indagant en la idea de l’esforçl, de la supervivència, de les penes i dificultats de les classes mitjanes i treballadores, de la duresa i dels problemes de la vida. És una visió de conjunt il·lustrativa, d’estil documental, contundent. En la seva narrativa no hi ha rastre de les malalties habituals que afecten, en general, els relats escrits o audiovisuals: banalitat, no-res, sentimentalisme, humor irònic o barroer, patètics intents d’enginy forçat, ganes de fer el postmodern, el culte, el desinhibit sexual. Sembla que visquem en un país estancat en una pubertat perpètua, que, incapaç de madurar, dissimuli i faci el frívol per aparentar que ja torna de tot.
Francesc Serés no en torna. Serés hi va. I a fons. Amb la contundència, la seguretat i la confiança que inspira un motor diesel que té al davant un llarg recorregut. Serés s'acosta a persones, llocs i fets i els retrata amb sinceritat i gran ofici narratiu, amb la sobrietat del periodisme i la profunditat de la bona literatura. Al llibre, s’hi aborden grans qüestions d’avui: la deshumanització de la feina, les deslocalitzacions, la desindustrialització, la transformació del món rural, grans avenços de futur com el TGV, la soledat, la desemparança de la gent, el món dels autònoms, el cinisme professional, la corrupció, els sindicats, les mobilitzacions reivindicatives, la satisfacció per la feina útil, la destrucció del país i del paisatge, els somnis, la depressió, els anhels, l’orgull. Em sembla una bona feina, emmarcada en un projecte sòlid, un cas que em demostra que visc en un país normal, i que el meu país també existeix per a uns altres i, evidentment, per a la majoria silenciosa, que, de fet, és el país i que té molt a dir-hi. A 'La matèria primera' hi ha idees que he sentit en boca d’amics o desconeguts, al taulell dels bars i als transports públics. Reflexions precises i esmolades sobre aquest món nostre, dites i escrites amb una discreció admirable. Pensaments íntims amb valor universal. Un dels protagonistes, treballador de les obres del TGV, diu: 'Mira, això fa l’efecte de provisionalitat absoluta, les obres i el país... Sembla que haguem viscut en un país tan miserable que ara ens ho haguem de beure tot de cop, i allò que realment passa és que ens ennueguem amb qualsevol cosa....' Més endavant, remata: 'Per a molta gent, aquest país és això, un tren que passa de llarg del seu poble'.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet