Transparència, confidencialitat i plans secrets cap a la independència

Que algú que fa periodisme escrigui contra la transparència pot semblar un sacrilegi. I pot ser que ho sigui i tot. Però de què serviria escriure sense sortir mai del camí assenyalat, sempre salvant les formes i fent bondat? No és pas que vagi contra tota mena de transparència. De fet, si fos per mi, tots els edificis públics tindrien parets de vidre, ja m'enteneu. Vull dir que aprofundiria la transparència en molts àmbits de la gestió pública. El problema és quan confonem opacitat amb confidencialitat o quan demanem als nostres governants que, amb una mà lligada a l'esquena, s'encarin a un enemic que les té totes dues deslligades i a més va armat. No sé si m'explico. Miraré de concretar-ho més.

Tots els governs del món tenen informes confidencials. Si els publiquessin farien perillar la seguretat, la capacitat d'aconseguir propòsits o d'encarar en condicions una negociació amb uns altres estats. Catalunya ha decidit d'emprendre el camí de l'autodeterminació i, segons els resultats electorals i les enquestes, sembla que hi ha un clam majoritari d'independència. Com s'ha dit manta vegada, l'estat espanyol s'oposarà a aquesta possibilitat amb totes les seves forces, que no són pas poques. Espanya té tots els aparells de l'estat --forces de seguretat, militars, tribunals, control econòmic, serveis d'intel·ligència, cos diplomàtic, etc.-- al seu servei per a frenar l'anhel de llibertat de Catalunya. I els farà servir Déu sap com i amb quina força. L'estat espanyol té la capacitat d'actuar amb discreció i secretisme, mitjançant mecanismes confidencials. Fet que li dóna un avantatge absolut respecte de nosaltres. Estem disposats a guanyar? Sabem que guanyar vol dir també dominar l'art del poder?

Evidentment, quan defenso la necessitat de dotar el govern de la capacitat d'obrar amb confidencialitat, em refereixo a la protecció de l'interès majoritari d'exercir l'autodeterminació, un objectiu expressat a les urnes. Si cada informe que encarrega s'ha de fer públic, malament. En un combat d'estratègia com ho és aquest, ensenyar les cartes a l'adversari és abocar-se a la derrota. Com si en una partida d'escacs un dels dos contrincants tingués l'obligació d'anar avisant l'altre dels moviments que pensa fer en les pròximes jugades. Oi que s'entén què vull dir? Volem jugar o volem jugar i guanyar?

En posaré un exemple. Si el govern no vol incórrer en una greu irresponsabilitat, ha de preparar plans d'actuació per a determinades situacions que es poden desencadenar si el poble de Catalunya vota a favor de la independència. Cal tenir plans d'actuació en cas d'un sabotatge del sistema de telecomunicacions; cal tenir un pla seguretat que especifiqui quines posicions estratègiques hauran d'ocupar els mossos d'esquadra; cal tenir un pla d'actuació sobre la recaptació d'imposts i el sistema sancionador corresponent; cal preveure què passarà als aeroports i als ports; etc. Si tots aquests plans es fan públics deixen de tenir validesa instantàniament.

I encara vaig més enllà: cal que tots els diners --que són molt pocs-- que destina el govern a garantir el compromís d'exercir l'autodeterminació siguin fiscalitzats públicament fins a l'últim cèntim? Tots els governs del món tenen allò que alguns anomenen fons reservat, que per l'experiència espanyola ens fa molta mala espina, però que ben utilitzat és una fórmula per a donar al govern un cert marge a l'hora de protegir els interessos de la població. El govern de la Generalitat no podria tenir una partida concreta per a executar allò que la majoria del poble de Catalunya ha votat? Tots els compromisos electorals, si s'acompleixen, són dotats d'una partida pressupostària. Per què no hauria de passar això mateix amb el procés d'autodeterminació si l'hem votat molt majoritàriament els ciutadans en unes eleccions? Per què tot allò que té relació amb la preparació de la consulta per a decidir el nostre futur s'ha de fer amb voluntarisme i sense recursos? Sincerament, no ho entenc. Si es tracta d'una decisió del poble de Catalunya!

En definitiva, que ens hem de començar a espolsar manies de poble perdedor que sempre demana permís per a tot. 'Contra la transparència malentesa', hauria de ser el titular, per a ser exactes. Estem massa acostumats a tenir-ho tot mastegadet. Si un periodista o un mitjà vol tenir accés a informació reservada, s'ho ha de guanyar fent investigació, com a qualsevol estat del món. Aquí esperem que la pengin a la web del govern o, a tot estirar, que ens la filtrin poques hores abans de ser penjada. Això sí, després vinga a penjar-se medalles. Que és incorrecta aquesta reflexió? Potser sí, però amb correcció i prou no guanyarem mai. I ja començava a estar fart de tenir opinions reservades i he optat per la transparència.

Per acabar, avui recomano la peça 'Tinc una bèstia dintre meu', del disc 'Oh My Love' de Quimi Portet. Cal parar especial atenció a les estrofes següents:

'Si hi ha un conflicte i vols guanyar,
l'altre bàndol has de destruir;
noi, no siguis cagamiques
que has de ser menys pacifista
que no ho és ton enemic.

Tinc una bèstia a dintre meu
que malda i lluita per sortir;
tinc una bèstia a dintre meu
i ho juro per Déu:
no hi ha lleis per a mi.'

perecardus@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

El problema és quan confonem opacitat amb confidencialitat o quan demanem als nostres governants que, amb una mà lligada a l'esquena, s'encarin a un enemic que les té totes dues deslligades i a més va armat.

En un combat d'estratègia com ho és aquest, ensenyar les cartes a l'adversari és abocar-se a la derrota.

Ens hem de començar a espolsar algunes manies de poble perdedor que sempre demana permís per a tot.