L’encant de la mosquitera

'La mosquitera', d'Agustí Vila, és una pel·lícula ben tallada, bonica, i alhora molesta i incòmoda, inquietant. És un gust i un descans, no gaire usual, trobar a la cartellera del cinema català un producte ben fet, valent, corrosiu i contra corrent de l'ambient que impera. No és fàcil de trobar una bona pel·lícula que s'allunyi de les idees –poques– de guió que els nostres directors i productors són capaços de tenir; o de la còpia descarada, del producte vulgar i no sempre ben fet, amb pretensions comercials.

Què hi ha més enllà del marasme del cinema històric, a vegades amb una èpica que ens acosta a un mal Rambo o, quan són discrets, als Pastorets? Què hi ha més enllà de la intoxicació de comèdies i productes audiovisuals quotidians fets a mida, com a Ikea, seguint els patrons del guionisme de telesèrie més estàndard? O dels cagallons creatius dels pretensiosos que es creuen il·luminats per una força superior? Més enllà de tot això hi ha el cinema. I 'La mosquitera' és cinema. La història claustrofòbica i trista d'una família tipus, d'avui, que aglomera, darrere un vel de normalitat i bons sentiments, un cúmul d'inseguretats, desviacions morals, impulsos sexuals, temors, complexos de culpa, tot en un estat incontenible, neutralment apassionat, esperpèntic a estones, cruel i sobretot humà, tant humà que penetra en la part fosca, la que únicament els grans han estat capaços de convertir en bona matèria d'una obra literària o cinematogràfica. Agustí Vila s'hi ha atrevit i ho aconsegueix. Fredament, sense pretensions.

És un film sense faltes d'ortografia, amb un guió mesurat amb peu de rei, mil·limetrat, pensat, sense efectismes, contundent, sòlid. Els diàlegs diuen coses, les frases apareixen en el moment precís, amb les paraules adients, embolicant el joc de significats amb reverberacions de la vida quotidiana i els tòpics morals i caracterials de la generació i dels espècimens socials que representen els actors, que, en general, parlen prou bé, fins i tot la que no obre la boca, que és d'una eloqüència aclaparadora, misteriosa. S'agraeix infinitament, et dóna pau interior, comprovar que en cap moment, ni de lluny, no et volen fer riure. No pretenen fer gràcia. Odio que sempre, per norma, en els productes audiovisuals a l'ús s'esforcin per alegrar-me la vida. M'ensopeix i m'emprenya que tothom cobri per fer-me riure. La vida no en té gaire, de gràcia, francament. On és?

No deu ser que l'audiovisual català viu sota una mosquitera gegantina que tendeix a dissimular els nostres traumes i defectes, els nostres conflictes i temors, per allisar les ments, entretenir iaies i canalla i fer riure gats i gossos? És un audiovisual per a adults? Sovint en tinc grans dubtes, especialment en gèneres televisius i derivats.

És per les raons damunt dites que, a bona part del públic, 'La mosquitera' no li agradarà. La trobarà perversa, malaltissa i, en algun moment, repugnant. Ben altrament, senyors, és sincera, interessant i positiva. És una sòlida aposta per la família unida, per la cèl·lula bàsica de la societat, indestructible, malgrat totes les petites perversions quotidianes que neixen, inevitables, fruit de l'amor maternal, fraternal, de parella, i dels animals domèstics. La bondat i els bons sentiments són el coixí que empara el mal, i no hi ha millor recipient per a protegir-lo de l'exterior que la institució familiar, cínica i de moral polièdrica i infinita, la cèl·lula bàsica, el tot, pels segles dels segles, amén. Un film que, si Catalunya no fos un país acomplexat, com diuen, hauria de ser l'obra de capçalera d'Unió Democràtica de Catalunya i, també, per què no?, del progressisme actiu i comprensiu de l'educació dels fills tipus Aïna i dels animals sense llar.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

És un film sense faltes d'ortografia, amb un guió mesurat amb peu de rei, mil·limetrat, pensat, sense efectismes, contundent, sòlid.