Qui paga mana

Tot va començar quan un diari va publicar les imatges d'uns individus de natja pàl·lida arrambats impúdicament a unes noies fosquetes vestides amb roba de botó fluix. Tant els uns com les altres no feien pas pinta d'haver nascut a Palafolls, i tot això passava, ai las!, entre les gràvides columnes del mercat barceloní de la Boqueria, a la vista de les criatures i de la gent de bé. Trobo que per reobrir l'etern i intermitent debat sobre el comerç il·legal de la carn, no es podia haver triat un escenari més escaient.

Cada tant ja passa, això: posem-hi un detonant vistós, una mica de rebombori mediàtic, i ja tenim polítics i opinaires professionals corrent a pescar micròfons i a marcar posicions segons com bufi el vent de les pròximes eleccions municipals. L'única posició clara que veig en aquesta història és el d'un subjecte dret, amb el passaport en regla i la cartera plena, assistit de cintura en avall per una fràgil criatura, necessitada de totes les necessitats possibles, amb posat genuflex i/o reverencial. A partir d'aquí, la llista de metàfores és interminable i tampoc no cal que ens hi entretinguem.

Els partidaris de la legalització d'aquesta classe de transaccions amb l'argument que són equiparables a un servei de manicura s'haurien de fer mirar el nivell de sensibilitat a la sang. Malauradament, els proxenetes no són la Sra Rius, ni la situació de les noies de la Rambla és comparable a les alegres assalariades vocacionals que 'fan senyors' que les tracten de vostè i els regalen collarets i atencions per l'aniversari. Darrere les imatges que han desencadenat aquest enèsim debat hi ha un drama social de tres-centes mil dones l'any importades amb males arts i obligades a vendre's el cos amb amenaces esgarrifoses. Costa de creure que un client els pugui mirar els ulls sense endevinar si més enllà d'un cos no compra una voluntat a preu de saldo. També costa de creure que qui vulgui posar lliurement a la venda quelcom tan íntim com el propi cos, ho faci a un preu quantificable, però cadascú és cadascú i es té en l'estima que vol.

Hi ha qui es pensa que la realitat de l'explotació sexual i de les màfies de traficants de dones quedaria ofegada des del moment que els proxenetes es donessin d'alta a l'IAE i els clients de les seues treballadores poguessin deduir l'IVA dels serveis prestats, com qui desgrava un dinar de restaurant. Potser sí que hi ha gent amb estudis tan innocent com per a creure's que, si fem entrar aquest negoci en la roda legal, amb el consegüent pagament d'impostos, seguretats socials i tota la pesca, evitarem l'aflorament d'un mercat negre a preus rebentats. Potser el Sala i Martín ens podria fer quatre números de com influirien en el PIB els 18.000 milions d’euros anuals que genera la prostitució a l’estat, i quedaríem tots convençuts.

A l'hora de buscar-hi solució, no estaria malament de mirar com s'ho han fet els nostres veïns de nord enllà, sempre tan civilitzats: si considerem que es tracta d'una simple qüestió de drets laborals i que tant fa comprar un cos com unes sabatilles, legalitzem la prostitució com fan els neerlandesos; si creiem que aquesta activitat es basa en una forma implícita d'explotació, penalitzem el pagador i ajudem les prostitutes a compondre's un futur alternatiu, com fan els suecs, que consideren la compra de sexe una variant de la violència masclista. Sigui com sigui, no s'hi val a tornar a entrar en la dialèctica estèril dels successius debats precedents, en què qualificant les prostitutes de 'treballadores del sexe' i la seua feina de 'servei sexual remunerat' ja hem cregut que ho teníem tot fet. No esperem el pròxim impacte informatiu per arromangar-nos-hi, que, en aquest país, de perífrasis, circumloquis i eufemismes, ja en comencem a anar carregats.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet