Grans periodistes

El diumenge, 30 de novembre, llegeixo 'La Terraza' de Joan de Sagarra, a La Vanguardia, ensopego amb una frase i faig un bot de la cadira. A mig escrit, el cronista comenta el llibre 'El periodisme silenciat: Just Cabot, vida i cartes de l'exili (1939-1961)', de Valentí Soler, publicat per A Contra Vent Editors. A partir d'aquí, i fins al final de l'article, s'esdevé un fenomen impossible, una seqüència paranormal. Sagarra qualifica Cabot de gran periodista. D'acord. El compara amb Eugeni Xammar, que també qualifica de gran periodista. D'acord. I a les darreres ratlles, per tal d'introduir una anècdota d’un personatge secundari relatada per en Cabot, Sagarra diu: 'En cierta ocasión cuenta un almuerzo en el hotel Claridge de París con otro gran periodista, Carlos Sentís.' Ep!, això, no, Sagarra. Permeti'm!, mestre. Això, no. No sé si el nostre país ha produït grans periodistes. No ho sé. Bons, sí. Però, si dubto, fins i tot, que n'hagi produïts tres, de grans, allò que és segur és que un no és pas en Carlos Sentís. Qualificar-lo de tal desmereix, de retruc, els altres dos i, també l'autor de l'article.

Com sigui que, per raons professionals i familiars, conec i m'interessa la història de 'Mirador', i que veig l'article d'en Sagarra, a mig llegir el llibre de cartes d'en Cabot, la meva sorpresa en topar amb el qualificatiu de 'gran periodista', aplicat per Sagarra a Sentís, es transforma en indignació. L’opinió que en tenia Cabot, queda inapel·lablement reflectida en una altra carta del mateix llibre. Llegiu-ne el retrat que l'any 1951 feia el gran periodista Cabot del, segons Sagarra, gran periodista Sentís: 'Aquest noi va començar a 'Mirador', i en Passarell et pot explicar la cara que feien els originals seus després d'haver-los escrit ell i abans de passar a les mans del linotipista. Després va escriure a 'L'Instant', i en Miquel Capdevila es va quedar tan parat de la diferència entre els articles que n'havia llegit a 'Mirador' i els que sortien a 'L'Instant', que sense que ningú li ho digués va copsar les raons de la diferència. I després, l'home va fer la guerra, de primer des de París i d'altres indrets, després des de cal Franco, i ja me'l tens heroi, influent i considerat. Ara és monàrquic, i àdhuc deixa entendre que els seus viatges no són estrictament periodístics, sinó que estan empeltats d'altres activitats més importants i delicades. Cal dir, a part tot, que si és un porquet en certs aspectes, jo personalment no puc dir que sigui mala persona perquè als pocs dies d'haver entrat els moros a Barcelona es va presentar a casa meva –això sí, vestit d'uniforme cosa que de moment no resultà gaire tranquil·litzador per a la meva germana que el va rebre– a preguntar per mi i a oferir-se en tot el que em convingués. Et diré francament que això és, si vols, d'agrair, però que a mi em sap molt greu haver-li-ho d'agrair. Ultra les seves activitats periodístiques (i diplomàtiques, segons diu ell) que em penso que li reporten bastant, no és negligible el fet que havent-se casat amb una Casablancas de Sabadell, l'home es pot permetre quan ve a París d'estar-se al 'Claridge' com la Marlene Dietrich.'

D'uns anys ençà, hi ha el mal costum de considerar Sentís un gran periodista. Jo em quedo, com en Ramon Barnils, amb l'opinió d'en Just Cabot, i d'Eugeni Xammar, que, a més a més, com sabeu, el va enxampar fent d'espia de Franco. Crec que Cabot i Xammar eren bons periodistes, potser molt bons, però que no van arribar mai a 'grans', ni nosaltres a conèixer-los, perquè periodistes mediocres, avui magnificats, com en Sentís, es van encarregar d'impedir-ho. Acció que va repercutir, fatalment, en el periodisme català. Compareu, si més no, 'Mirador' i 'Destino'. No convé confondre ous i castanyes. Si ells no ho van fer abans, fer-ho ara, és trair-los. No s'hi val. Ni a l'hora de l'aperitiu del diumenge.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet