Opinió

 

<47/88>

Juli Peretó

14.03.2008

Adéu, NAT

Des de Nadal que ho sabíem: la revista NAT publicà al febrer el darrer número. Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, NAT s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana. Ens hem de preguntar com és que encara resulte tan extraordinari per a una empresa mantenir en el quiosc un producte de qualitat contrastada, dedicat a temes ambientals amb rigor científic. És aquest un exemple més que la ciència i la comprensió de la natura no són, per a polítics i gestors culturals, part indestriable de la cultura humana?

Fa uns quants dies em vaig trobar un company de carrera, dedicat professionalment des de fa molts anys a l’ensenyament en un institut de batxiller de la Ribera del Xúquer. Aquest bon amic em va confessar la seua gran decepció per la desaparició de NAT. Ell, com molts col·legues més, havia trobat en NAT una eina singular i eficaç a l’hora d’introduir molts temes de conservació de la natura i d’estudi del medi. Un mitjà atractiu per als joves, un instrument eficaç de comunicació que embolcallava una fiabilitat científica que inspirava molta confiança. Vet ací el drama: després de tres anys de presència, també als quioscs valencians, aquesta profitosa eina educativa desapareix.

Deu ser una terrible casualitat, però l’empresa que editava NAT n'ha fet coincidir el tancament amb la flamant aparició del Time Out Barcelona. La part més trista d’aquesta coincidència és la interrogació que em faig: no és possible en el nostre país de fer compatibles operacions com aquestes: una publicació alhora rigorosa i amena, d’alt valor periodístic, científic i educatiu, i una altra de gran impacte comercial com a guia d’espectacles i activitats culturals? S’han fet tots els esforços, des de l’administració i des de la mateixa empresa, per a evitar aquesta pèrdua de diversitat cultural? Com a diagnosi, una mica precària prou que ho sé, però molt significativa, puc dir que NAT tenia presència cada mes als quioscs de la ciutat de València i era, en alguns casos, l’única revista en català. Dic jo que algú devia destriar, dins el paisatge multicolor dels prestatges, aquesta raresa en català, tan ben feta i tan útil, culturalment tan necessària...

NAT era diferent en molts aspectes. Combinava amb molta naturalitat la professionalitat periodística amb l’assessorament científic. La revista era atractiva visualment sense descurar la qualitat del contingut. M’agradava que no defugira els temes relliscosos, encara que resultaren fins i tot incòmodes per a determinats sectors ecologistes. El cas més recent fou l’impecable reportatge sobre transgènics de Carme Puche, amb la supervisió de David Bueno. Com deia l’editorial signat per la directora de la publicació, Maria Josep Picó, cal reconèixer també 'el vessant positiu d’aquesta tecnologia, allunyat de les ideologies i dels interessos polítics i econòmics'. Va bé de recordar això, dit amb valentia des de NAT, ara que hi ha en marxa una campanya per a declarar Catalunya territori lliure de transgènics. No es pot negar que hi ha molta gent de bona fe darrere aquestes accions. Però els qui les orquestren saben perfectament que és una maniobra jurídica inútil. I de res no servirà continuar inventant mentides sobre els transgènics i els seus diabòlics efectes sobre els humans. Aquestes campanyes són luxes que només ens podem permetre els qui tenim l'estómac ben satisfet.

Em faig ressò del lacònic comiat de la Picó en el darrer editorial: tant de bo que fructifique una llavor en benefici de la conservació ambiental, la descoberta científica i la coneixença del nostre país. Amb l’extinció de NAT, això serà una mica més difícil.

Editorial