Freaky “Ventdelplà”

Mirar la televisió és fantàstic quan necessites descansar, que això necessita servidora aquesta primavera que la feina li surt per les orelles. Fa temps que sostinc, com una veritat que un dia em va ser revelada per l’experiència, no pas per cap teoria, que poder mirar una bona estona la tele és senyal de salut, de curiositat, de no tenir neures. Si tens la temporada neura pot passar que tot el què vegis per la tele t’enneuri més o, pitjor encara, et faci sentir un ésser estrany que no es distreu amb res. Aquests dies em distrec amb un interrogant: és freaky “Ventdelplà”?

A formular aquesta pregunta m’ha ajudat aquest dijous un article a l’Avui de Jordi Costa, un dels periodistes de qui més em refio en aquestes coses (i en moltes, aquest home és un erudit). “De la porqueria a la puresa”, es titula. Parla de la teleporqueria que, “ha generat un arquetip que l’espectador utilitza per focalitzar la seva fòbia cap al mitjà: el freaky; és a dir, l'individu que, habitualment, fonamenta la seva fama en l'extravagància i la disfuncionalitat”. El tonto del poble, vaja, diu. O sigui que, en una primera resposta, “Ventdelplà” ni és ni teleporqueria ni és freaky. Tots els personatges i situacions són extremadament “normals”, diguem-ne. Fins les disfuncionalitats són les que toquen : maltractaments masclistes aquests dies.

El cas és, però, que per veure un capítol complet d’aquesta telenovel·la estrella, i no diguem-ne per seguir-la, em cal una dosi considerable, excessiva, de paciència. Que no tinc, ho admeto. És necessari que els diàlegs siguin tan suats? No em sorprèn que tot sigui tan previsible és el karma de les telenovel·les. Però, ha de ser tot tan curt? Per força? Si “Ventdelplà” és, segons la consigna “un fenomen social que ha tornat per voluntat popular”, que té tanta audiència i és la repera en tants aspectes, els qui la fan no podrien currar-la més? Ai, que em surt la fòbia: m’exclamo, m’indigno, denuncio consignes, m’altero: parlo en definitiva com una espectadora que, diu l’analista, utilitzo l’arquetip del “freaky” per focalitzar la fòbia anti-tele. I aleshores em surt la pregunta: és freaky “Ventdelplà”?

Nota final: “el freaky funciona com a últim reducte de puresa, com a guardià d'un candor d'una altra època, com a garant de l'única veritat possible que, avui en dia, pot oferir-nos el mitjà”.

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet