Opinió
-
Quan Barcelona ballava cocaïna en flor
Xavier Montanyà
04.01.2012
-
Nadala de la cobla dels cecs
Xavier Montanyà
27.12.2011
-
Miniviure per minitreballar
Marta Rojals
18.12.2011
-
La manipulació de la primera víctima d’ETA
Xavier Montanyà
14.12.2011
-
Futbol de fantasia
Marta Rojals
11.12.2011
-
Europa contra Europa
Xavier Montanyà
09.12.2011
-
Generació D
Marta Rojals
05.12.2011
-
Coronel Ojukwu, in memoriam
Xavier Montanyà
02.12.2011
-
Si tu retalles fort per ‘quí...
Marta Rojals
28.11.2011
-
Lectures d'hivern
Xavier Montanyà
24.11.2011
-
Amunt, que fa pujada
Marta Rojals
21.11.2011
-
Una democràcia tarada d’origen
Xavier Montanyà
18.11.2011
-
Vendre la casa i anar a lloguer (II)
Marta Rojals
14.11.2011
Xavier Montanyà
23.11.2004
I les víctimes de la transició?
La màquina trinxadora de consciències i reivindicacions continua aplanant el camí darrere nostre, uniformant i convertint en negoci i discurs políticament correcte tot pas endavant que fem. La batalla per la memòria s’ha incorporat, tot i que molt tard, al discurs polític i mediàtic habitual, la qual cosa és positiva, però cal estar alerta, perquè això vol dir que hi entren en joc uns altres interessos, sobretot, comercials. El mercat audiovisual té una lògica miserable. La majoria dels productors actuen com si fossin venedors de calçotets. Fa anys, l’un d’ells m’explicava, molt seriosament, que aquella temporada els documentals d’animals que interessaven eren els de bèsties molt grosses. Tocava produir reportatges d’elefants, les formigues no es cotitzaven. Un altre 'crack' m’al·legava, per rebutjar un projecte històric, que a Europa ja estaven cansats de veure imatges antigues en blanc i negre. I n’hi va haver un que em va demanar que no escrivís tantes vegades la paraula 'comunista' en un projecte de documental en què els protagonistes ho eren. No tocava formigues, ni blanc i negre, ni comunistes. Ves per on.
Els productors s’interessen per la memòria. Perill! I de l’armari, en surten mòmies com la 'Collares', o en Porcioles, o aquell espantall de la 'División Azul', amic d’en Bono, i exabruptes repugnants com el de pretendre equiparar els morts franquistes dels tres anys de guerra amb les víctimes dels quaranta anys de dictadura. I Loquillo canta Puig Antich per no ser menys que Lluís Llach. Només falta que Josep Carreres li dediqui una nadala i tots juntets facin un pessebre vivent. Quina angúnia! Quin país de tietes! Deixem-nos de ‘cursileries’. Si la transició va ser un procés excloent que va fomentar premeditadament l’amnèsia, el de recuperació de la memòria hauria de ser total i rigorós, sense excepcions, perquè, d’aquells pactes, encara en patim les conseqüències, i perquè d’una vegada per sempre cal posar totes les cartes sobre la taula. A més, aprofundir en el passat no vol dir treure els morts a passejar, sinó analitzar aquells fets des del present per entendre millor què passa avui. I no oblidar, per exemple, que la transició encara és molt a prop i que van ser una anys plens de foscor i de violència. Sí, també és de justícia recordar i homenatjar avui aquelles víctimes oblidades. No ens podem permetre que s’imposi la memòria selectiva. Ni passar mitja vida parlant només dels quatre que han estat considerats d’interès mediàtic i veure com, entre amics i enemics, els converteixen en mones de pasqua.
Hi ha molts casos pendents. Com el del jove llibertari Agustín Rueda, que va morir el 14 de març de 1978 a Carabanchel, víctima d’una brutal pallissa dels funcionaris de la presó. Havia nascut a Sallent l’any 1952, on va ser molt actiu durant les vagues mineres de l’any 1972, i per això el van acomiadar. Des d’aleshores, va tenir maldecaps per a trobar feina a la comarca, i se’n va anar a viure al sud de França, on treballava de pagès. Allà va entrar en contacte amb un grup autònom llibertari, passà unes quantes vegades els Pirineus clandestinament portant pamflets i llibres. L’any 77 va ser detingut a la frontera. A la presó va esdevenir un membre molt actiu de la COPEL, fins que un dia, en represàlia per les seves activitats, el van traslladar, per sorpresa, a Carabanchel. Els esforços dels seus advocats i amics no van servir de res. Agustín Rueda va ser assassinat abans de poder comparèixer davant el jutge. Els seus amics de Sallent no l’obliden. Han aconseguit que el Pavelló Municipal d’Esports dugui el seu nom. El mes passat li van retre un homenatge. A més de denunciar aquell crim legal de la democràcia, és important repetir que avui la situació de les presons al nostre país és tan explosiva com ho era aleshores, i que són necessàries solucions polítiques clares abans que la situació no s’agreugi.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015