Ja ho va dir Joan Brossa

Sempre he cregut, i ho he afirmat, i m'he fet pesat i tot, que la transició no ha estat sinó un miratge, una manipulació de tafurs, una immensa i obscena mentida. N'hi ha que se n'adonen ara. Tard. Massa, potser. Però alguns ja ho van intuir fa una bona pila d'anys. Abans no comencés, fins i tot.

Els grans poetes s'anticipen al futur. Joan Brossa, radical, va predir aquest patètic i infernal present nostre. 'Si no podia escriure, als moments d'eufòria seria guerriller. Als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses.' Una revelació que es fa evident a la petita i enlluernadora exposició 'Joan Brossa. Escolteu aquest silenci', comissariada per Glòria Bordons, a la Seca, del carrer dels Flassaders de Barcelona. I si no era predicció, és que no hem avançat gran cosa.

Cercant el rastre dels seus poemes, entro a la sala. Em rep una foto de Brossa, amb barret de copa, passejant per la carretera de l'Arrabassada. Poca broma. 'Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.' A l'escala, quan pujava, m'he topat amb l'Empleat, un maniquí amb americana, de les mànigues de la qual, per comptes de mans, en surten dos estreps. Passejo sense rumb, callat, mans enllaçades a l'esquena, seguint l'instint, conscient, com el poeta, que 'el silenci és l'original i les paraules són la còpia'.

Contemplo l'Eclipsi. Un suculent ou ferrat és a punt d'interposar-se completament entre l'espectador (en aquest cas, jo) i una hòstia consagrada, gravada amb símbols cristians. Alço la mirada i quedo hipnotitzat per la visió del crani putrefacte d'un Intel·lectual. Per dents té lletres.

Endevinalla. 'La pedra resta prop d'un camp, un pont per acabar travessa el riu, part d'enllà hi ha un hostal sense pou i tot el dia busquen l'aigua a l'altra banda' (Catalunya).

Volem viure plenament en català.

'Passa un obrer amb el paquet del dinar. Hi ha un pobre assegut a terra. Dos industrials prenen cafè i reflexionen sobre el comerç. L'Estat és una gran paraula.'

Pessebre vivent (quadres). 'Els banquers. Anunciació al Papa. El palau del naixement. Anunci als rics. La lògia de les finances. Els proletaris. Vivint bé. Els Mags d'Occident. Orgia de Marcinkus. Matança dels innocents. Fugida a l'Opus Dei. Presentació al Vaticà. El Banc Ambrosià i l'IOR. Xampany, torrons i neules. Amb la col·laboració de Caixa d'Estalvis de Catalunya.'

Espanya 1960. 'La estructura interna de la Hermandad de Campeadores Hispánicos se caracteriza por una Autoridad inflexible en los principios y suave en los procedimientos, una Jerarquía armónica en lo esencial y autónoma en lo secundario, y una Fraternidad cristiana en todo... Sí, sí, però jo crec que l'únic pedestal són les sabates.'

Un dels meus preferits. Em ve al cap cada dia. Confio que mai la realitat no l'acabi derrotant i arribi el moment que no es pugui aixecar mai més. Saltamartí. 'Ninot que porta un pes a la base i que, desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret. El poble.'

I allà al fons, el delirium tremens. Desenes d'escarabats gegantins, repugnants, surten d'una esquerda del racó i s'escampen per la paret. N'hi ha que pugen amunt, n'hi ha que no aixequen el cap del sòcol. Ça i lla formen parelles, famílies, colònies ordenades, o van sols. Desorientats. Semblen perduts, fan marxa enrere. Xoquen. Se saluden amb les antenes. Crec, crec, crec. Els més espavilats enfilen paret amunt. Com més pugen, menys n'hi ha, i més petits semblen. Cerquen el sol. El cel. Aire pur. Volen arribar a la claraboia i fugir. Els escarabats, com les rates, sempre són els primers d'abandonar el vaixell. Títol de la instal·lació: 'El planeta de la virtut.' Fulminant. Em trec el barret. Un cop més.

xavier.montanya@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Els grans poetes s’anticipen al futur. Joan Brossa, radical, va predir aquest patètic i infernal present nostre.