Opinió

 

<46/88>

Marta Rojals

02.05.2011

Bellesa

Plantada al mig d’on no vol viure ningú, entre vies de tren i cintes de carreteres metropolitanes, hi ha la fàbrica de ciment, monumental. Una monocromia recalcitrant fa que totes les parts semblin un continu, com un ésser viu. De fet, no seria agosarat pensar que al principi algú hi devia plantar un sac de ciment i en van començar a brotar tots els atributs, com si fos una carabassera: les sitges immenses, les mitjanes i les menudes, cosides per una xarxa laberíntica d’escales, passarel·les i tubs digestius. En un extrem, una xemeneia, asimètrica i pacífica. Totes, tot, del color del ciment, i tot plegat, això: carreteres, vies, i, al mig del no-res, la fàbrica.

Els viatgers dels trens i els copilots dels cotxes aixequen la vista sense voler, i sense voler la contemplen, estampada contra el cel com una catedral: una fàbrica, ja se sap. Lletja per definició. O més ben dit: lletja per connotació. Però tu la trobes una obra d’enginyeria bellíssima, perquè enlloc no hi ha escrit que la bellesa hagi de dependre dels marbres polits, els metalls preciosos i les foteses ornamentals. Heus aquí un organisme industrial despullat de tot allò que n'és superflu, amb una presència digna, sense floretes ni sanefetes, un instrument exacte per a la feina que se li ha encomanat: les escales per a pujar i baixar, les passarel·les per a anar de A a B, les sitges amb el volum calculat, les canonades del diàmetre precís, els materials soferts, la configuració regida per la lògica. Ves si tot això no és bonic.

I com que ho trobes tan bonic, estàs convençuda que d’aquí a cent anys, quan el ciment sigui tan romàntic com l’argamassa, els turistes s’hi faran fotos com els que avui visiten les mines mortals i s’immortalitzen davant de la gola del llop, guarnits amb els cascs que els ha donat el guia. Aleshores la carretera i les vies seran un camp de roselles o una extensió de gespa de setí, i les parelles s’enfilaran a les passarel·les metàl·liques per besar-se més a prop de la lluna, i la canalla s’arremetrà amb monopatins voladors entre les sitges de ciment buides i la xemeneia esterilitzada. Però abans haurà de ser el futur, quan la fàbrica, ja inútil i abandonada, tingui el permís de ser bella com una ruïna de Samotràcia.

Editorial