Opinió

 

<46/88>

Marta Rojals

18.11.2009

Mesurar la desmesura

Una de les setze mesures que el govern català acaba de fer públiques per a prevenir el ‘milletisme’ especifica que no es concediran ajuts a entitats els directius de les quals percebin retribucions ‘manifestament desproporcionades’. Això està molt rebé; però, donades les xifres galàctiques que últimament hem vist saltar a les portades informatives, em demano què hauríem d’estimar com a ‘manifestament’ desproporcionat i què no. Perquè, entre milió que va i milió que ve, alguns hem acabat perdent la perspectiva de les quantitats, fins al punt que els 7.947 euros que el Consorci Millet va invertir en lots de pernil de gla per a quatre destinataris selectes, encara els podríem considerar un preu de ganga.

Deixant un moment de banda la incògnita de les proporcions, l’enunciat d’aquesta mesura antifrau reconeix, potser sense voler, una realitat inquietant i amb cua: 1) que fins ara se subvencionaven entitats que retribueixen els directius de manera (manifestament) desproporcionada, i 1.1) que hi ha directius d’entitats que perceben sous (manifestament) desproporcionats. De moment no diu enlloc que aquests salaris XXL no es puguin continuar cobrant, això sí, mentre la barra no es faci extensiva a pidolar subvencions públiques per als propis saraus. Ho veus que bé? Si entre això i allò encara ens sobraran calers i tot.

El conseller Castells afirma que els límits d’aquestes desproporcions retributives es concretaran quan la mesura es tradueixi a la normativa corresponent. I, com que diuen que tothom explica la fira segons com li va, m’imagino que els barems fixats pel Departament d’Economia no baixaran per sota dels 127.000 euros anuals d’un sou de conseller normalet, ni s’enfilaran, lògicament, més amunt del milió d’euros, plusos inclosos, que es feien fer pagar el duo Millet i Montull per manegar el Palau i derivats. Per tant, jo ja estic que friso per saber-ne la xifra de tall, perquè és allò que dèiem, per falta d’una referència oficial en ferm, uns i altres hem acabat perdent la perspectiva en la cosa de les proporcions salarials. Tant és així que en el meu cas, i ja em dispensaran la nota personal, començo a sospitar que a la nòmina m'ensarronen. Esperem que al final només sigui això, una sospita com tantes.

Editorial