L’altra dimissió de Camps

El president de la Generalitat Valenciana i alguns altres membres destacats del seu partit tenen últimament una part de l'agenda hipotecada pels jutjats. Esperem que les investigacions posen al descobert les irregularitats que es puguen haver comès, si n'hi ha hagudes, i que quan arribe la sentència es puga executar amb una depuració de responsabilitats penals i polítiques sense martingales judicials, si és el cas. Però tinc quimera que Camps se salvarà de la crema, i crec que l'oposició també té aquesta sensació. Si és així, si el president no s'enfonsa, el clima polític que des del PP aventaran, multiplicat pels mitjans oficials i els empessebrats, es farà irrespirable.

Mentrestant, la vida va fent el seu camí. Fora dels despatxos de jutges, polítics i advocats va succeint-se el dia a dia; un dia a dia que per a molta gent és especialment i inevitablement hostil i que ha esgotat el verb esperar. Per això, el mes passat milers de discapacitats i familiars seus van ocupar els carrers de València per exigir un tracte humà: reclamaven al Consell que aplicara la llei de dependència, i que, sobretot, deixara d'usar-la com una arma política contra el PSOE. Perquè, tinguem-ho clar, les dilacions del govern de la Generalitat en l'aplicació de la llei no són motivades per recels amb el govern espanyol per qüestions reivindicatives, sinó perquè aquell govern és en mans del PSOE, i el PP veu ací una manera de desgastar-lo. Impresentable? I immoral també.

Quasi dos anys i mig després d'aprovada, al País Valencià la llei ha passat de ser una esperança a convertir-se en una burla. El conseller de Benestar Social, Juan Cotino, es desfà en anuncis d'ajudes i millores als 'més necessitats', mentre els diners i les infrastructures són cada volta més lluny dels hipotètics beneficiaris. Ja se sap que la llengua no té os i que el paper és molt sofrit, i el govern valencià domina a la perfecció el món de la propaganda.

Més de sis mil valencians han mort mentre esperaven que els valoraren o els reconegueren el grau que els corresponia d'ajudes, i encara no s'ha reconegut ni una prestació d'assistent personal. La lentitud exasperant dels tràmits burocràtics encén l'ànim dels afectats quan la comparen amb la velocitat a què es gestionen saraus multimilionaris com la Fórmula 1, en què s'aboquen milions i mitjans sense mirar pèl.

Entre 3.500 i 10.000 persones (segons en favor de qui es compte) es van manifestar el 16 de maig per exigir dignitat: que els tracten amb dignitat, i que els responsables polítics actuen també amb dignitat. És per això que van demanar la dimissió de Camps, i em sembla un motiu de pes per a demanar-la. Més i tot que no els vestits i els regals.

albinyana@partal.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet