Opinió

 

<45/88>

Andreu Barnils

12.05.2013

La història d'Occupy Wall Street explicada des de dins

El darrer llibre de David Graeber es titula The Democracy Project i explica des de dins la història d'Occupy Wall Street. El senyor Graeber va ser un dels activistes que va ocupar el Zuccotti Park el 17 de setembre del 2011. Tenia, aleshores, 50 anys d'edat. Graeber, doctor en Antropologia, ex-professor a la Universitat de Yale i actualment a la Universitat de Londres és un professor reputat acadèmicament, sobretot després d'escriure l'il.luminador The Debt, llibre que et fa veure els diners amb una mirada que ja no et deixa mai. Que Graeber sigui un scholar, però, no evita que l'home faci com la cançó: baixa al carrer i participa. La seva no és una gàbia de vidre en una torre d'ivori. Diu Graeber que la primera vegada que va baixar al carrer tenia uns 40 anys quan va participar en els moviments antiglobalització dels anys 2000, els de Seattle i el Global Justice Movement. Deu anys més tard, ens el trobem a Occupy Wall Street:


'Vam decidir que el que volíem aconseguir, en el fons, era una cosa semblant a la que ja s'havia aconseguit a Atenes, Barcelona i Madrid, on milers de ciutadans normals i corrents, la majoria verges políticament, havien decidit ocupar places públiques en protesta contra la totalitat de la classe dirigent dels seus països.' En el llibre es descriuen grans escenes viscudes i es fan sentits perfils d'altres activistes, com la Begonia i el Luis, indignados de Madrid que són coautors, amb el propi Graeber i un tal Chris del famós eslògan 'We are the 99%'. Vivim les assemblees al costat de la novaiorquesa Marisa Holmes, el curiosíssim reverend Billy o 'Willie Osterwail, que havia viscut un temps d'okupa a Barcelona, i que ens va ajudar al principi'. 


En aquesta història d'Occupy Wall Street la paraula Barcelona apareix fins a cinc vegades, tot i que de passada. El sindicat anarquista CNT hi surt dos cops i l'Escola Moderna, un. Em demano si en una història del Wall Street capitalista, i no dels rebels, hi apareixerà cinc vegades la paraula Barcelona, dos cops la paraula 'la Caixa' i una vegada la paraula ESADE. En fi, per reblar el clau, en la crítica sobre el llibre de Graeber publicada aquesta setmana al New Yorker, titulada 'Paint Bombs', hi llegim això: 'Pels anarquistes, els precursors històrics més importants són tan fugaços que gairebé són inexistents: l'any 1871 la comuna de París va durar amb prou feines dos mesos; el 1936 els anarquistes van dominar Catalunya gairebé un any just després de la revolució espanyola (...) Tant Graeber com James Scott, autor de 'Two Cheers for anarchism' estan més que disposats a demostrar que la pràctica de l'anarquisme va més enllà de París i Catalunya; i afirmen que és molt més habitual del que ens diuen'. 


A través de Graeber, doncs, aprens que al Sud de l'Àsia, a Madagascar, o el Zuccotti Park d'Estats Units són llocs on també s'ha evitat l'autoritat. No tot és París i Catalunya. L'home aprofita el llibre per teoritzar amb ganes sobre les diferències entre l'anarquisme, tradició on se situa, i el marxisme. S'aprèn, per exemple, que als Estats Units la tradició marxista hauria dominat durant l'època de Seattle i en canvi la tradició àcrata va imposar-se a Ocuppy Wall Street. Durant el llibre redefineix el concepte de democràcia que dóna nom al títol i aprofundeix el concepte d'horizontalisme, la pràctica de presa de decisions sense jerarquies. Ell n'és un gran partidari. Pel mig, se'l veu a ell mateix, tot un senyor professor, llençant bombes de pintura a aparadors de Londres, parlant amb uns anti-avalots a Nova York. Mentrestant es pregunta com actualitzar les pràctiques de Gandhi.


Com sempre, això sí, Graeber et porta a racons inesperats, preciosos, sorprenentment bonics. Per exemple, per Graeber un exemple de presa de decisió col·lectiva que tots tenim al cap, sense saber-ho, són els vaixells pirata. Es veu que també allà les decisions es prenien entre tots i de manera horitzontal, sense jerarquies. Això és el que va passar a la Plaça Catalunya de Barcelona. O al Zuccotti Park de Nova York. En el cas dels pirates es reunien tots a coberta en assemblea oberta. I, entre tots, decidien el següent pas.



Editorial