Opinió

 

<45/88>

Marta Rojals

06.05.2013

Viure sense por

La pitjor cosa que podia passar ja passa: els qui manen sobre nosaltres han perdut la por. O potser no n'han tinguda mai, però ara se'ls nota més la filosofia. Amb el cop de destral als ajuts a la dependència ens demostren que ja no temen el futur, aquest pou d'incertesa que des de sempre ha angoixat la humanitat: què serà, serà?, què em pot passar?, què em passarà? Ha de ser meravellós viure sense patir per si mai hauràs de patir. De segur que dóna per a fer plans de jubilació i tot.


Molts de nosaltres ja sabem com acabarem: tard o d'hora, algú s'haurà de fer càrrec de nosaltres i dels nostres fluids. Per això es va inventar l'amor. L'amor és poderós i on no arriben els diners arriba el sacrifici de qui t'estima. La majoria ho hem vist tota la vida: exèrcits de mares, filles, germanes que, des que el món és món, han acabat amb l'esquena asclada d'aixecar cossos que no es valen i amb les mans encetades de rentar els culs dels pares, fills, sogres i germans. No és bonic, tot això.


Històricament, els hòmens s'han dedicat a allò altre: els diners. Tenir diners de sobres va molt bé perquè pots delegar la feina bruta que donen els teus malalts i així la teua dona no ha de faltar a tantes classes de pilates. Un assalariat amb bata blanca te'ls aixeca del llit, te'ls banya, te'ls alimenta, te'ls entreté. Per un preu més assequible, algú amb xandall també te'ls pot posar unes quantes hores al sol o davant la tele mentre envia 'whatsapps' o escolta el futbol.


Els diners fan miracles o, si més no, una cosa molt semblant. Per això algun espavilat va pensar que les curadores per amor a l'art tenien dret de percebre una remuneració per a atendre els seus estimats, com aquelles treballadores de la pròpia llar que es pensaven que, com que feien les mateixes coses que la dona de fer feines d'un ministre, ja volia dir que treballaven. A veure si ens entenem: el teu malalt és privat, el meu submarí militar és públic. El teu malalt té els dies comptats, el meu submarí, el meu AVE, el meu banc, continuaran rodant quan ni tu ni jo no ho puguem explicar. De manera que estimeu-vos els uns als altres i a callar.


I què passa quan un malalt sense diners es queda sense amor? Potser els ho podríem demanar a aquells hòmens i dones tan xerraires que vagaregen per la ciutat. Hauríem de tenir una mica de paciència, perquè no s'han pres la pastilleta, però n'hi ha per a triar i remenar, perquè cada dia n'hi ha més. Alguns s'aturen al mig del pas i gesticulen a l'aire, i, com que no es dutxen, els vianants canvien de vorera i les adolescents els traspassen amb una ganyota. N'hi ha que estan molt enfadats amb les seves veus. Uns altres s'han d'asseure perquè els supuren els peus, blaus i embotornats. N'hi ha que directament no tenen peus. Molts parlen amb el seu cartró de vi, que és més barat que no l'aigua, i infinitament més barat que no l'amor més barat.


S'ha de viure molt lluny del món per no tenir por de tot això. Per no témer de perdre la feina, perdre l'amor, perdre el cap, i haver de dependre dels altres. O potser només és una qüestió de tenir fe, perquè ens consta que els qui manen sobre nosaltres són gent de fe. O potser tampoc, potser només és qüestió d'estar segur que mai no necessitaràs res de ningú que no li ho puguis comprar amb diners, perquè no te'n faltaran mai. 

Editorial