Generació D

Cada set anys aproximadament, TV3 emet un reportatge ‘únic i irrepetible’, segons que diu l’anunci. I a fe de déu que ho és: ‘Generació D’ és únic i irrepetible perquè fa el seguiment vital d’alguns jóvens de la primera generació televisable que ha crescut en democràcia. Els veiem entrevistats quan tenien setze anys, vint-i-dos, trenta i, la setmana passada, trenta-set, any amunt, any avall. El document, doncs, ja comença a fer respecte.

El 1989, els sentim dir frases com: ‘als de quaranta, els parlo de vostè’; el 1996, ‘faig la prestació social substitutòria’; el 2004, ‘jo no tenia panxa i ara tinc panxa’, i el 2011, ‘600 euros costen molt de guanyar’. Al programa-mare dels ous, un ‘30 minuts’ del 89, podem sentir les paraules ‘gaire’ i ‘gens’, les negacions amb ‘pas’, articular-hi neutres i pronoms febles. És significatiu que el mostrari de jóvens, com a gran exotisme, barregés exemplars de poble i de ciutat (incloent-hi el percentatge corresponent de castellanoparlants). Així era el país fa vint anys. Amb aules de nanos totalment batejats, suposadament heterosexuals, i pentinats. Avui, dels nostres protagonistes, no podem pas dir que siguin del tot representatius de la societat actual, però quan els van triar, qui ho havia de saber, com hi ha món.

A banda mostrar com se’ls va posant el temps al cos, com els ha evolucionat la indumentària, els cabells, les ulleres i els raonaments, l’interès del programa està en el fet que cap espectador no se’l pot mirar com qui veu ploure. Perquè, en aquests hòmens i dones, ens hi veiem a nosaltres mateixos. Tot plegat, combinat amb una banda sonora fulminant, té un component emocional del qual no se salva ningú. L’arribada dels fills, els revessos, els divorcis, el pas del temps que ja no fa tanta gràcia. Els protagonistes, amb el seu anar i venir personal, ens fan reflexionar si som allà on volíem ser. I algun n'hi ha, cal remarcar-ho, que ja no ens ho pot explicar. Doncs això: la vida mateixa, a l’un cantó i a l’altre de la pantalla.

Ja ho veuen: ni morbo, ni xonis, ni Ana-rosas, ni vividors. Així són els programes de testimonis de ‘la nostra’. Som d’aquesta manera, què hi vols fer. Esperem que, malgrat les retallades i les bufetades, tant els uns com l’altra continuïn sencers per al pròxim episodi, perquè la cosa promet. ‘Com et veus d’aquí a set anys?’, els demana un text sombreimprès. Indirectament, també ens inquireix a nosaltres. En el transcurs de la nostra vida, potser mai abans una pregunta així no ens havia semblat tan arriscada. Des que podem pensar i fabular, potser mai abans la resposta que tenim al cap no s’havia acostat tant a un desig. I si no, feu-ne la prova. Que la sort ens acompanyi, xiquets.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Els protagonistes, amb el seu anar i venir personal, ens fan reflexionar si som allà on volíem ser.